Quatre senyals de la bondat mal entesa

Que bé! Moltes gràcies. Em dic Xavier Guix. Soc psicòleg, escriptor, he escrit uns quants llibres. Només en citaré dos, el primer i l’últim. El primer que, per cert, acaba de ser reactualitzat, es titula “Ni m’explico, ni m’entens”. És un tractat sobre la comunicació humana. I l’últim llibre es titula “El problema de ser massa bo”. Quan vaig començar en aquest món… No en el de la psicologia, sinó l’altre món. Vaig ser actor. Em vaig dedicar al món de l’espectacle. Vaig ser artista i, a més, presentador de ràdio, televisió… És a dir, que la meva vida anava dirigida al camp de la comunicació i de l’espectacle. Una vida bohèmia, deien a casa meva. Això va succeir en els anys…, devia tenir 18 anys, fins als 28 o 30 i escaig. Quan hi va haver els Jocs Olímpics de Barcelona. I després dels Jocs Olímpics, l’any 93, es va produir una recessió econòmica, potser els més grans ho poden recordar, i aquesta recessió econòmica em va agafar de ple. Em va ocórrer això que passa a tantes persones quan passen una crisi, que es queden amb una mà al davant i l’altra al darrere, i vaig haver de fer això que segurament heu llegit i heu sentit molts cops, de reinventar la teva vida. Aleshores, la vaig haver de reinventar.

El que vaig aprendre en aquell moment va ser que pensava que tenia la vida resolta. Quantes vegades pensem que la nostra vida ja està resolta? D’alguna manera, el fet de tenir una feina més o menys fixa, el fet de tenir una vida més o menys estable, el fet de tenir una vida amb una certa comoditat, el fet més o menys que cada dia facis les mateixes coses, el fet que cada dia estiguis amb les mateixes persones, et fa creure que la teva vida està ja resolta. Feliçment resolta i, en canvi, la teva vida canvia en un instant. Per tant, el primer que vaig aprendre va ser això. No t’agafis tant ni condueixis la teva vida pensant que les coses ja estan fetes, que ja les tens resoltes, perquè, com cantava Mercedes Sosa, la vida canvia, tot canvia. I canvia en un instant. La segona cosa que vaig aprendre, curiosament, una cosa inesperada. Jo creia que, una mica per preveure què podria fer a la meva vida, perquè és el primer que et preguntes: “I ara, què? Què faré?”. Doncs se’m va acudir, en lloc de mirar al futur, tornar al passat. Vaig fer un acte de nostàlgia, però no nostàlgia dolorosa, no nostàlgia d’aquesta de: “Ai, com trobo a faltar aquells moments!”, sinó: “Què és el que jo, ja de petit, de jove, m’havia adonat que tenia habilitat, que servia per a això, que m’agradava molt?”. Aleshores, jo, moltes vegades dic a les persones quan venen a la consulta i estan perdudes, els faig aquesta pregunta: “A tu què t’agradava fer quan eres jove? Què feies bé? Què et donava felicitat?”. Aleshores, vaig bussejar en aquest passat i vaig trobar que, efectivament, cap als 18 anys, 17, 18 anys, jo ja tenia una enorme inclinació per la psicologia. Aleshores, era aquella persona a qui els amics van i li expliquen les coses que li passen.

I jo recordo que feia gala, en aquell moment ja, d’una enorme habilitat per veure els mecanismes que funcionaven en aquella persona perquè s’adonés del que li estava passant. Així vaig aprendre una altra lliçó. Per més que diguis a algú el que ha de fer, no ho farà. Primer, perquè l’hi dius. I segon, perquè tampoc entens els mecanismes que mouen aquesta persona a fer el que fa. Però és igual, no importava. Han de patir el que hagin de patir. Han de passar pel seu camí. I nosaltres no ens podem interposar en el seu camí. Després, a vegades, et perds perquè vols seguir el mateix que fan els teus companys, el mateix que fa la resta. Fas casa, a vegades, a la família, que et diu: “No, tu deixa’t de ximpleries. Què és això de l’espectacle? No et guanyaràs mai la vida. Tu has de ser funcionari, això has de ser”. En la meva joventut, les dues coses que havíem de fer tots els joves era treballar en una entitat, un banc o una caixa d’estalvis, o de funcionari. Aquest era el nostre destí. I aviat comprar-te un pis, tenir parella, casar-te, tenir un pis, començar a tenir fills… Aquest era el destí que ens esperava.

I, en canvi… Veig que poseu cares així… Els més grans crec que m’enteneu, que heu hagut de passar una mica per això. Bé, aleshores… No, no. Hem de tornar a la vida el que la vida ens ha donat com un do. Com si fos una cosa per a nosaltres, perquè ho desenvolupem i perquè ho entreguem després a la vida de la millor forma que sapiguem. I l’última, no us poseu limitacions, molt menys per l’edat. L’edat no és al cos. Sí, el cos té les seves raons, és clar, però vivim segons això i segons això. Per tant, no hi ha edat. No us limiteu, si us plau, no penseu que ja teniu la vida acabada, no penseu que, ja, què fareu amb la vostra vida, no penseu que ja sou grans. Si us plau, doneu-vos el que penseu que la vida us demana, us crida, i proveu-ho encara que ja tingueu una edat que us sembla que ja sou molt grans. Repeteixo que això només és al carnet d’identitat, no a la vostra vida. La vostra vida, repeteixo, és aquí, sobretot, i aquí. Estic a la vostra disposició.

Reyes. Hola, Xavier, encantada. Soc la Reyes. Deies que un dels teus llibres és “El problema de ser massa bo”. Jo tinc dos fills adolescents que crec que ho són. Quan ser bo es converteix en un problema?

Xavier Guix. Bé, Reyes, fixa’t tu que a la consulta vaig començar a explorar aquest tema quan em vaig adonar que persones diferents em deien: “Saps què passa, Xavi? Que el meu problema és que soc massa bo”. I això m’ho deia aquesta persona, després m’ho deia una altra. “Els meus companys diuen que soc massa bona persona. A la feina em diuen que soc massa bo”. Us ho han dit? Veig que sí, que dieu que sí. Aleshores, vaig començar a explorar. Què significa ser massa bo? Aquí és on l’experiència em va portar a observar una sèrie de patrons de conducta que són comuns en totes aquestes persones. El primer és el sentit del deure. Jo no sé si a tu t’han educat, o vas tindre uns pares, pare o mare, que eren molt estrictes. Què ens han inculcat? El sentit del deure. I què és el que un té que està en el seu deure? Obeir. Per tant, el principi fonamental d’aquest sentit del deure és obeir. Recordo que a la consulta, no fa gaire, quan vaig començar a escriure el llibre, una noia jove em va deixar glaçat en dir-me: “Jo no faig res si no és per obligació”.

“Com?”. Diu: “Jo funciono pel sentit del deure. Només faig el que he de fer”. “Però, aleshores, no fas el que vols?”. “Mai”. “Però no tens desitjos?”. “Pocs. M’han ensenyat des de petita a complir el meu deure. I m’hi he acostumat tant que tot ho faig des del deure”. Ostres, em vaig quedar molt sorprès perquè, és clar, és impactant veure fins a quin punt pot arribar aquest primer manament que rebem les persones bones del “compleix el teu deure”. Compleix. I quin és el teu primer compliment? Obeeix. I qui has d’obeir? Els teus pares primer. Després, obeeix els professors, obeeix la gent, obeeix qui mana, obeeix l’autoritat. Per tant, hem crescut amb una ordre de fer-ho tot bé perquè és el nostre deure. Per tant, el primer manament, la primera ordre, del que anomenaríem ser massa bo és ser massa obedient. Perquè sabeu que ser massa obedient significa que, aleshores, no sé dir que no. Que faig tot el que s’espera, que responc a tot el que la gent vol de mi, que no tinc límits, i molt menys per a la resta. Tot és per a la resta, tot és el que em demanen. Per tant, aquest primer manament ja és molt dur.

Però, compte, també hi ha excepcions. També pot ocórrer que, a casa, i això també ho he vist, casos de persones que casa seva era un caos. Regnava el desordre, regnava l’anarquia, regnava que aquí tot el món fa el que vol, els meus pares no em fan cas ni res, fan el que volen, entren, surten, no donen ordres. Aleshores, alguns nens i nenes això ho han patit. Ho han passat tan malament, han vist tant de caos que s’han començat a organitzar ja des de petites per ser bones, per fer-ho tot de manera ordenada. Aleshores, creixen de manera ordenada, inclús obsessivament ordenada, per no tornar a viure el que els va fer patir tant a casa, que era aquell desordre, aquell caos en què no podien viure. Primera condició: ser excessivament obedient. La segona condició, Reyes, consisteix en l’ordre “porta’t bé”. A vosaltres no us han dit “porta’t bé”? I ja de grans, quan sou amb els vostres pares i mares, quan marxeu de casa, tot i tenir 50 anys, no us diuen “porta’t bé”? Aleshores, aquesta ordre, “porta’t bé”, és una ordre que indica, precisament, no només que has d’obeir, sinó com has d’obeir. Aleshores, en el “porta’t bé” van inclosos els guions de vida. I els guions de vida inclouen: “Sigues complaent, fes-ho tot bé, fes-ho tot perfecte, no ploris, ves de pressa, complau, no diguis que no”.

Per tant, hi ha tota una sèrie d’ordres que el nen rep i que es va fent gran, arrossegant precisament aquests guions de vida. Són complaents. Tot ho fan perquè el seu fill, perquè els seus fills, perquè la seva parella, perquè la seva família estiguin bé. Però fixeu-vos que una persona que es passa la vida complaent els altres arriba un moment que descuida els seus propis desitjos. Recordo un senyor que va venir a la presentació i deia: “A mi m’agrada ser complaent. Si us plau, no m’ho tregui”. “D’acord, si vostè és feliç complaent, està bé. Però vostè també demana que el complaguin?”. “Ah, no, això no”. Aleshores, tenim un problema. Vostè dona, dona, però no rep, i això ja és molt perillós. Què significa? De tant complaure, arriba un moment en què em converteixo en els ulls de la resta, els ulls de la meva família. Crec que algunes persones s’hi sentiran reflectides. Arribes a casa: “Ep, aquests cabells, trucaré a la perruqueria perquè te’ls arreglin perquè no els portes gaire bé. Ep, fill, aquestes sabates… Cal comprar unes altres sabates. Demà comprarem unes sabates noves”. Són els teus ulls. Ho veuen tot. Veuen sempre tot el que falta. Veuen tot el que es necessita. Veuen tot el que és necessari i t’ho compren i t’ho fan. I arriba un moment en què els has de dir: “Si us plau, gràcies, però vull fer les coses a la meva manera”.

“Però, per l’amor de Déu, com em dius això? Si tot ho faig per tu”. “Ja, ho fas tot per mi, però segons tu, no segons jo”. “Però si ningú millor que jo sap el que et convé i sap què és millor per a tu”. Perquè, al final, t’acaben dient això. Aleshores, fixeu-vos com aquesta persona s’ha anat desconnectant d’ella mateixa i acaba vivint la vida de l’altre. I acaba vivint i fent que l’altre visqui segons el que ella considera que és millor per a l’altre. I no l’hi pots retreure perquè, si ho fas, aleshores s’enfada perquè ho està fent tot per tu. Us adoneu de l’extrem al qual es pot arribar quan una persona no només és complaent, sinó que es converteix en necessària per a la resta del món? Per tant, aquest manament de “porta’t bé” pot arribar molt lluny. Tercer manament: la impossibilitat de deixar de ser bo. No sabeu la quantitat de vegades que a la consulta he dit a algú: “Però, si us plau, digues al teu cap que no faràs aquesta feina, que el cap de setmana és teu, que la resta de companys han marxat tranquil·lament i tu t’has quedat amb tota la feina només perquè no saps dir que no. Prou, si us plau, no passarà res. Digues al teu cap: ‘Aquesta vegada no ho faré’”. Resposta: “Impossible. Només de pensar-ho ja em ve angoixa”. Només de pensar-ho. I això és la impossibilitat de deixar de ser bo. És a dir, no puc deixar d’obeir, he de fer el que s’espera de mi, he de fer les coses bé, he de ser molt puntual, ho he de fer com esperen que es faci i, si no és així, jo ja estic patint.

Això ens endinsa en el terreny dels límits, i el terreny dels límits és un terreny molt bo per explorar. Cal aprendre a posar límits perquè, si no posem límits, aleshores és la resta qui ens crearà la vida que ells volen per a nosaltres. Posar límits, al final, per a mi no consisteix en el fet que posis obstacles, que diguis “no” a la gent. Posar límits per a mi significa que et defineixis clarament en el que vols. Però molta gent s’indefineix, i sabeu com ho fan? “Em sap greu”. No ho heu dit mai? “Em sap greu. És clar, per una banda… Però per l’altra banda… Per una banda, no vull, però per l’altra banda, si no ho faig…”. Aleshores, estic sempre en el “Per una banda, per l’altra banda, per una banda, per l’altra banda, em sap greu, temo decebre”. I amb tot aquest conte no em defineixo i, com que no em defineixo, em defineix la resta, i la resta fa el que vol amb nosaltres. Aleshores, aquí, anem tragant, anem aguantant, anem aguantant. I, de tant aguantar, ve el quart i últim punt, Reyes. Arribem, finalment, al quart punt. La ira reprimida. Què ocorre? De tant aguantar, callar, callar, aguantar, aguantar, aguantar, arriba un dia en què no puc més. Per què? Perquè he anat reprimint els malestars, he anat reprimint les injustícies, he anat reprimint les ganes que tenia jo de… Però no, no, porta’t bé, porta’t bé, porta’t bé. No, és el meu deure, és el meu deure.

Però hi ha un dia que no pots més. I no us ha passat mai que hi ha un dia que no podeu més i peteu? No us ha passat mai que arriba un dia que feu el número? I, quan heu fet el número, no us ocorre que els vostres amics, la gent propera us mira i us diu: “Però què t’ha passat? Si no n’hi ha per a tant. Però si és una ximpleria”? Però què ocorre? Quan t’has desfogat i tot el món t’ha mirat amb una cara de “pobra”, “pobre”, aleshores et ve la culpa. Aleshores, t’adones que te n’has passat. I què fas? Una altra vegada cap a dins. Saps que “porta’t bé, fes el que esperen que facis perquè, si no, no agrades”. Imagineu-vos tenir davant una noia jove, de 30 anys, d’una bellesa extraordinària, que a part de dir-me que ja es considerava vella, al marge d’això, dir-te: “Jo, quan soc jo, no agrado. En canvi, quan soc el que esperen, aleshores agrado”. Per tant, com és la meva vida? Fer sempre el que agrada a la resta. Ostres! Espero que us hagi donat pistes clau i que, a partir d’aquí, pugueu repensar una mica el que anomenem mala bondat.

Miguel. Hola, Xavier. És un plaer ser aquí amb tu.

Xavier Guix. Igualment.

Miguel. Em dic Miguel i estic ara preocupat per l’educació dels meus fills. Vull que siguin bons, que siguin obedients, però tinc por que siguin bonistes, que diguin “sí” a tot. Què em podries aconsellar per evitar aquest error?

Xavier Guix. Aconsellar sobre l’educació és impossible. Impossible, jo no m’atreveixo. Normalment, solem fer el que ens han fet, per tant, encara que donem consells i vulguem donar fórmules màgiques, al final, als pares els surt el que han après i repeteixen el mateix amb els seus fills. Per tant, és un aprenentatge conjunt, fills i pares aprenen contínuament. Però, bé, anem a la teva pregunta. Recordo una formació i, abans de començar la formació, vaig sortir a esmorzar. A l’esmorzar tenia davant de mi una família. Pare, mare i una nena, jo diria que tenia entre 6 i 8 anys, no més. Em van amargar l’esmorzar, sobretot la mare. Podria haver estat el pare, en una altra situació hauria estat el pare. En aquest cas, era la mare. Els 20 minuts van significar que cada minut aquesta nena va rebre una ordre. “Seu bé, no t’aixequis, no encreuis les cames, ara no toquis això, agafa això amb la forqueta”. Eren ordres contínues. Òbviament, no podem dir: “Els nens no s’han d’educar”. Home, és clar. Evidentment, han d’aprendre límits, han d’aprendre opcions, han d’aprendre què pot ser, què no pot ser. Evidentment. En aquest sentit, si ets un pare educatiu, sobretot si ets un pare proveïdor, molt bé. Encara que millor si ets un pare facilitador. Pare proveïdor és aquell que et dona el que necessites. Pare facilitador és aquell que et facilita que parlis, processos de jugar junts, etcètera. Bé.

Jo l’únic que m’atreveixo a dir és: Plató, quan es dedica a parlar sobre l’educació, ens deixa un missatge per a mi fonamental. “Educar és treure de dins”. Què significa? Què aquesta criatura, els pares, siguin prou hàbils, tinguin curiositat i l’atenció posada en el que va sortint al seu fill. Cap on s’inclina, què li agrada, què vol provar, quines coses li criden l’atenció. Qui té més d’un fill s’adona que un vol una cosa i l’altre en vol una altra. Encara que els eduquis igual. Per tant, hi ha alguna cosa que porten a dins, i aquí ens equivoquem si volem veure els fills com una pissarra en blanc. Els nens, com un full en blanc que s’ha d’emmotllar, que s’ha de recrear, i els pares són els que han d’emmotllar aquesta pissarra i han d’escriure. No, no, no. Els nens no són una pissarra en blanc, ja porten molta informació. I aquesta informació es va desplegant a mesura que van vivint i es troben amb situacions. Els pares hi han d’estar atents. Per tant, l’únic que m’atreveixo a dir-te, Miguel, és: estigues atent només a observar això. I, sobretot, no vulguis que els teus fills siguin com tu vols que siguin, intenta acompanyar-los perquè siguin el que són.

I el que són no és una cosa que ja tenen, és una cosa que es va fent amb la informació que porten, i és una cosa que s’anirà desenvolupant amb el temps, a través de les seves experiències, els mitjans que trobin, la cultura, l’escola, els companys, etcètera. Si només fessis això, estaria bé, perquè, per desgràcia, els pares es plantegen molt d’emmotllament, volen emmotllar el fill o la filla a imatge i semblança seva. No vulguem emmotllar massa els fills, sinó millor acompanyar-los, millor treure’ls de dins. I com els trec de dins? En part, observant cap on s’inclinen, en part, fent-los preguntes, en part, preguntant-los per què els agrada això, per què no els agrada allò. I no donar-li la pista, no: “T’ha d’agradar”, “Però això és una ximpleria”…

I l’has de tenir en compte, no castigar-lo, no treure-l’hi, sinó acompanyar-lo i descobrir cap on el porta i fins on cal interposar-se, però simplement per donar-li pistes perquè pugui repensar el que està vivint. Aquesta tasca crec que avui és impossible perquè vivim en una cultura del rendiment que no hi ha temps per a res. Aleshores, els posem de seguida en la dinàmica de la pressa, el rendiment, els posem ja en la nostra cultura. Per això, jo crec que avui ser pare o mare és d’un coratge increïble. Increïble. D’una valentia enorme. No m’estranya que les xifres que han sortit fa poc ens diguin que cada vegada hi ha menys persones que volen tenir fills, perquè realment és una vocació, una entrega. Però és una entrega que, alhora, et fa créixer molt. Els nens, els fills, són un gran mirall per a la teva pròpia vida. Per tant, els volem educar i, en el fons, ens acaben educant ells a nosaltres.

María. Hola, Xavier, com estàs? Soc la María. M’he adonat que ser bo no sempre acaba sent útil. Pot existir la bondat dolenta?

Xavier Guix. És clar. De fet, el meu col·lega i estimat mestre Antoni Bolinches va ser qui em va donar la pista sobre l’expressió “mala bondat”. Recordo que en una conferència érem amb els diferents col·legues, i ell, en un moment, va citar un aspecte de les persones i va dir: “I això és la pràctica de la mala bondat. Quan una persona ho fa tot per ser estimada i ho fa tot per a la resta, perjudicant-se a ella mateixa, aquesta és la pràctica de la mala bondat”. Per tant, quan existeix mala bondat? Quan, efectivament, jo dono, el que hem dit tota l’estona, però, en canvi, el que rebo no és… No en benefici, no vull parlar en benefici, sinó, per a mi, és un perjudici. M’acabo sentint malament, em prenen el pèl, no em sento bé, marxo a casa pensant sempre que soc massa bona.

Aleshores, vaig intentar definir, reunint informació que tenia d’altres autors, vaig intentar explicar, també breument, amb quatre idees, què és això de la persona massa bona, és a dir, la practicant de la mala bondat. La primera és la rigidesa, la rigidesa amb què un es tracta a si mateix. “Soc bo per a tot el món, però jo no em tracto bé. Per a mi soc molt rígida, per a mi em tracto malament, per a mi em pressiono molt, per a mi m’exigeixo molt”. Aleshores, una persona excessivament exigent amb ella mateixa, molt perfeccionista, una persona que sempre es basa tot en mandats morals: fer el bé, fer el bé, no fer res malament, fer el bé… Aquesta persona, al final, acaba actuant d’una forma rígida. Repeteixo, sobretot per a si mateixa. És capaç d’aguantar tothom, però a si mateixa no s’aguanta.

La segona conducta és l’angoixa anticipatòria. Què fa la persona neuròtica? Però també ho fa la persona massa bona. Anticipar-se sempre a tot el que pot ocórrer. I per què s’ha d’anticipar? Perquè ho ha de controlar tot. I per què ho ha de controlar tot? Perquè no falli res. “Perquè, si falla, em sentiré fatal, i, si em sento fatal, no soc bona, i, si no soc bona, soc dolenta”. Ostres! Per tant, aquesta… aquest patiment abans d’hora, aquesta angoixa que anticipa tot el que pot passar, que fa que et preparis, que fa que t’esforcis… No ho he dit abans, però una de les claus de “porta’t bé”, que ara ens va molt bé, és l’esforç. “Esforça’t”. Una persona bona, una persona que ho anticipa tot és una persona que ho fa tot per esforç.

Imagineu-vos una persona que et diu, com a mi em van dir, una persona que et diu: “Jo, si les coses no em costen molt, per a mi no tenen valor. Si no costen molt, no tenen valor. És a dir, m’ha de costar molt. He de patir, m’ha de costar”. Ser com el rei Sísif, que està sempre pujant aquella muntanya i, quan arriba al cim, torna caure i passa tota l’eternitat pujant i baixant la muntanya. Ostres! Quina angoixa, quin patiment! La tercera causa seria la capacitat de perjudicar-te a tu mateixa. Però, bé, aquesta, ja, més o menys, l’he desenvolupat quan he dit que la mala bondat és això, la capacitat de fer les coses que, finalment, et perjudiques a tu. Però el quart punt, que tindria molt a veure amb aquest, és la impossibilitat d’estar davant el conflicte. No suporto el conflicte. No suporto estar en una situació en què algú es pot molestar, s’enfadarà, s’emprenyarà, em muntarà un ciri, em discutirà… Ai, quina mandra!

No vull que aixequin la mà, no ho preguntaré perquè aixequin la mà, però estic segur que molts aixecaríeu la mà si pregunto: us agrada el conflicte? No! Us sentiu còmodes davant el conflicte? No! Voleu evitar el conflicte? Sí! Quan el conflicte, en realitat, no és res més que posar sobre la taula o cara a cara les nostres diferències, com som de diferents, les formes diferents de veure les coses. El conflicte ens ajuda a créixer. El conflicte és necessari per conèixer-nos millor. El conflicte és necessari per créixer junts. Si no, què hem de fer? Tragar-ho tot? Dir sempre amén a tot? Per tal d’evitar el conflicte, ho deixo passar tot? Aleshores, on són els límits? On és la meva dignitat si, de seguida, ho deixo córrer tot? Si no m’importen les meves coses, perquè “és igual el que tu vulguis. El que tu vulguis, amor”. Aleshores, es produeix un diàleg de sords. Perquè, al final, el conflicte el que intenta posar en joc és el que jo necessito, el que és important, i on són els límits. I per això hem de parlar. I per això, quan diem: “Amor, he de parlar amb tu, tenim una conversa pendent”, tot el món ja… Això d’“hem de parlar”… Ai! Perquè ja veiem venir un conflicte. Però és necessari. I, com abans, millor. Cal afrontar el conflicte. Bé, María, espero que et vagi molt bé.

Rubén. Hola, Xavier, moltes gràcies. Em dic Rubén i, bé, com a fill d’una generació de les noves tecnologies, moltes vegades pensem que ho dominem tot amb un clic. I, per descomptat, ho volem tenir tot sota control. Doncs, bé, com mantenir les coses quan l’atzar o els imprevistos desquadren la nostra vida?

Xavier Guix. Mira, jo, quan era jove, una mica més jove que tu, recordo que m’agradava tenir l’agenda plena. Però plena. És a dir, el meu neguit, el meu sentiment de buit era veure un buit a l’agenda. I jo tenia programades les visites amb els meus pròxims amics, rotllos, el que fos, ho tenia tot programat. Però què ocorria? Quan arribava el dia, com que ho programava en un mes o dos mesos d’anticipació, quan arribava el dia, no en tenia ganes. O aquell dia em sortia una altra cosa més interessant. Aleshores, em vaig adonar que voler controlar la vida és impossible. O, millor dit, el control ens acaba controlant a nosaltres. Aleshores, això és una paradoxa. Però te l’explicaré amb una metàfora. Però, abans, m’ha vingut al cap mentre t’ho deia… Ja em torno a enrotllar. La pel·lícula, no sé si l’has vist, de Marvel, “Doctor Strange”. A “Doctor Strange” hi ha un moment en què l’anciana, no faré un espòiler, l’anciana, que és amb el Doctor Strange, li diu: “Vols que et digui quin és el secret de l’existència, de la vida?”. Diu: “D’acord”. “Nothing is about you”. La vida no va de tu. Això no depèn de tu. Per tant, aquesta idea que ho hem de controlar tot i lluitar perquè tot sigui com volem és el més boig que ens podem imaginar.

Per això, Déu es riu dels nostres plans. Riu perquè, al final, passarà el que hagi de passar. En realitat, controlem molt poc. Aleshores, com aprendre a viure amb el mínim control, el just i necessari només, perquè jo pugui evitar el més immediat? Però, controlar la vida, controlar la resta, això és una bogeria. El meu mestre utilitzava, a vegades, una metàfora, que era la de la papallona. Deia que si extens la mà i deixes que la papallona es posi a la teva mà, i no la controles, no la tanques, no la vols agafar, si tu la deixes, deixa-la ser: “let it be”, deixa-la ser, hi serà el temps que vulgui, i mentre sigui allà, gaudeix-la. I, quan vulgui marxar, marxarà. Però, quan la vulguis controlar, el que faràs és matar-la. Et quedaràs, probablement, sense papallona perquè sortirà volant o perquè la mataràs. Per tant, el control és un tema que hem de resoldre. Però la base del control és la por. Perquè tinc por, controlo. Perquè m’adono que el control no és suficient, tinc ansietat, i quan pateixo per ansietat, al final m’acabo tornant un obsessiu. És un recorregut que fem quan la base està en la por, i la por cal treure-se-la del damunt de pressa.

Aleshores, us donaré una petita metàfora a tots perquè hi penseu. Un mestre amb el seu deixeble va de camí al monestir perquè el deixeble es converteixi en mestre. Se’ls fa de nit, troben una petita casa perduda i truquen a la porta: “Hola, som monjos, anem al monestir, us importaria si mengem aquí a la casa?”. “Sí, sí, us podeu quedar aquí a la casa”. Bé, veuen que és una família, pare, mare i dos fills. Vesteixen d’una forma molt senzilla, molt pobra. I li pregunta el mestre: “Vosaltres de què viviu?”. “Nosaltres vivim perquè tenim una vaca, i aquesta vaca ens dona el que necessitem: tenim llet, ens dona formatge, i això és el que sopem, formatge i llet, i amb això anem fent”. “Ah, molt bé”. L’endemà tornen pel camí i el mestre diu al deixeble: “Ves a la casa i, quan no et vegin, emporta’t la vaca”. El conte diu “llença-la”, però no vull ser tan cruel. Però: “Emporta’t la vaca”. “Home, mestre, això no pot ser, per l’amor de Déu, que aquesta gent morirà que els deixarem sense aliment”. “Fes-me cas”. Bé, li va fer cas. Van passar 15 anys, 15 anys més tard, el noi, quan va sortir del monestir, ja sent mestre, el primer que se li va acudir fer és anar a la casa on havien passat aquella nit, convençut que no trobaria res, que aquella gent devia estar morta.

I, en canvi, es va trobar amb el contrari: una casa luxosa, luxosa no, però molt arreglada, una casa bonica, amb colors, hi havia un hort, hi havia flors, plantes… “Bé, deuen ser altres”. Va trucar a la porta: “Escolta, miri, soc un mestre que vinc del monestir, que vam passar una nit…”. “Ah, sí, ja me’n recordo. Home, però això ha canviat molt. Però com heu canviat tot això?”. “Doncs, mira, t’ho explicaré. Resulta que un dia va marxar la vaca. I, a partir del dia que va marxar la vaca, ens vam haver d’espavilar. Vam haver de vendre les eines que teníem, amb les eines vam comprar coses per sembrar, vam sembrar, de la sembra vam treure plantes i coses per vendre, ho vam vendre i vam anar fent negoci, i ara podem viure plàcidament de tot això”. “Ah, molt bé, molt bé, moltes gràcies”, i va marxar. I va marxar pensant el mateix que jo us preguntaré a vosaltres: quina és la vaca que no deixo anar de la meva vida? Quina és la vaca que, si la deixés anar, tindria una por atroç? Perquè, si no ho deixo anar, el que no deixo anar sempre em tindrà a mi, i el que em té a mi em té controlat. Per tant, el control, com més aviat el deixis anar, molt millor.

Esteban. Hola, Xavier, soc l’Esteban. Molt de gust. La bondat i la sinceritat estan lligades? I com podem ser bondadosos sense deixar de ser sincers?

Xavier Guix. Ostres! Quina pregunta que em fas, Esteban. Mira, ara que he citat el meu mestre, t’explicaré una cosa que ens explicava normalment. La base de la confiança personal se sustenta sobre la base de dues columnes. La primera columna és la capacitat de mostrar-me tal com soc. “Aquest soc jo, vull que em conegueu. No m’importa, soc així”. Aquí és on apareix l’actitud de l’autenticitat, que a vegades també en diem “espontaneïtat”. Però aquesta és només una columna. L’altra columna és la columna de: i la resta, em volen escoltar? I la resta, volen saber de mi? I a la resta, els interessa el que jo dic? Sé si és el moment oportú de dir i parlar amb sinceritat? És el moment que jo em mostri tal com soc o potser aquí no és el moment de mostrar-me? Aleshores, fixa’t que aquestes dues columnes són les que sostenen la seguretat personal. Si jo tinc una confiança en mi mateix molt gran i soc una persona molt extravertida i, per tant, no tinc manies, i faig això de: “Jo dic a la cara a la gent el que penso i, si els agrada, bé, i, si no, que es fotin”. Vosaltres considereu que això és una persona confiable? Aleshores, és una persona que practica el “sincericidi”. No pensa en la resta.

Quan jo soc capaç de gestionar de manera sostinguda i des de la meva decisió, de decidir què mostro, que no mostro, em puc mostrar tal com soc, però també mesuro fins on he de mostrar perquè no sé el que la resta volen, no sé el que la resta necessiten, no sé si és el lloc oportú. Per tant, si jo no em sé controlar en aquest sentit, cauré en aquesta espontaneïtat reactiva. Els nens petits són tremendament espontanis. Però en la seva espontaneïtat hi ha una mica de tot. Són proactius: “Mira quin detall que ha tingut tan maco”. “Mira què m’ha dit, quina gràcia”. Però aquest mateix nen, una estona després, és reactiu, té rabioles, plora, crida, insulta, inclús. Ostres! Aquesta espontaneïtat reactiva és una cosa que una persona que madura aprèn a gestionar. Gestiono la meva immediatesa. Quan una persona no sap gestionar la seva immediatesa, pot caure en una espontaneïtat mecànica i reactiva. Per tant, Esteban, jo et diria que l’única manera que tenim de poder-nos plantejar el tema de la sinceritat és, primer, veient fins a quin punt tinc la capacitat de mostrar-me, no tinc dificultats, però si alhora sé contenir, si alhora sé distingir quan és el moment de fer-ho o de no fer-ho. D’acord?

Graciela. Hola, Xavier. Soc la Graciela. Passem massa temps penedint-nos per decisions que hem pres: “I si hagués fet això? I si no ho hagués fet?”, com has dit abans. Entrem en bucle i oblidem les decisions que hem de prendre ara i oblidem estar en el present. Ens podries parlar d’aquest sentiment tan pesat que és la culpa?

Xavier Guix. Necessito tot el programa. Bé, parlem de la culpa, d’acord. Has utilitzat una expressió que m’ha agradat molt, que és “pesat”. La culpa ens porta immediatament al passat i, sens dubte, és un pes pesant del passat. Per tant, la culpa, que no deixa de ser sempre la consciència moral, que és com nosaltres valorem, mirem i actuem el que ens ocorre, el que ocorre a la resta, el que hem de fer, sempre té molt a veure amb la consciència moral. Et posaré un cas. Un senyor ve a la consulta. M’explica que ha perdut un negoci que era probablement un bon negoci. I que tenia dubtes, ha anat dubtant, pensant, si ho faig o no ho faig… I, enmig del dubte, els que van fer l’oferta ja l’han venut a una altra persona. I, quan es va voler decidir, li van dir: “Ja està fet el negoci”. Bé, es va sentir fatal. Es va sentir molt penedit, com tu dius. I ve a la consulta i m’ho explica. I jo li dic: “Però això ho podem resoldre, més o menys. Un parell de dies de capficar-t’hi i ja està”. Diu: “No, Xavier, el problema no és aquest. El problema és que això va ocórrer fa set anys i no puc més”.

Aleshores, aquí veiem dos moviments diferents de la culpa. Un moviment és abans d’actuar i l’altre moviment és després d’actuar. Molta gent es culpa per penediment, que sol ser la gent que no fa el que pensava fer. És a dir, de què em penedeixo? Del que no he fet. De què em penedeixo? Del que hauria hagut de fer. Ens penedim d’això. Hi ha un treball excel·lent d’una autora, perquè no és psicòloga, sinó que era economista, que després es va dedicar a pal·liatius i va escriure un llibre molt interessant sobre les coses de què es penedeix la gent abans de morir. I, fixa-t’hi, que curiós, que un dels penediments més grans és no haver viscut la vida que volia. Però, ho veus?, és un penediment. Em penedeixo del que no he fet. En canvi, respecte al que ja he fet, apareix un altre pes pesant. I aquest pes pesant és l’acarnissament personal, el que diríem, no ja el remordiment, sinó quan jo ja estic patint profundament i hi ha un ressentiment que anomenem remordiment.

És diferent. Penediment, remordiment. Aleshores, quan tinc remordiment, tinc un pes pesant a dins que no me’l trec perquè em couen les entranyes, perquè no me’l trec del damunt, perquè la culpa s’ha convertit en una cosa que la persona amb qui vaig estar treballant, la dels set anys, es converteix en una expressió que anomenem “masoquisme moral”. Pot ser que una persona s’acarnissi tant, s’odiï tant a si mateixa, que arribi a aquest punt de masoquisme moral? Que és com fustigar-se contínuament per una cosa que ha passat una vegada a la vida? Doncs sí. Hi ha persones que viuen la moralitat, que aquesta consciència moral la porten fins a aquest extrem. Espero que no sigui el teu. Aleshores, aquest remordiment sempre és per allò que hem fet. “Però com se’m va acudir? Per què ho vaig fer? Déu meu, no puc tirar enrere, no puc tornar enrere. Ja no ho puc resoldre”. Fixa’t quines dues figures tan potents que hi ha sota aquesta capa que anomenem “culpa”. Si busquem en la culpa el seu sentit, veurem que, en realitat, no té cap sentit. Però, per buscar-li una funcionalitat, he d’anar a un filòsof, Hume, que va parlar sobre el sentiment moral.

I Hume ens diu. “La culpa, aquest sentiment de culpa l’utilitzem abans d’actuar per saber com ens sentiríem si féssim això. I, com que a vegades sentim que, si fem això anirà malament, com que a vegades sentim que això no estarà bé, no ho fem”. Per tant, hi ha una certa funcionalitat moral en aquest sentit. Abans que em penedeixi o abans que em senti culpable, jo ja sento que això no ho sento bé en mi, per tant, millor no fer-ho. Aquest seria el sentit caut, seria la precaució, seria el sentit moral que podem atribuir a la culpa. Per a què serveix? Perquè pensis en les conseqüències dels teus actes. I això està bé. Ara, té alguna altra mena d’utilitat? No. Per què? Perquè vull creure que, tant tu com tots els que sou aquí, quan heu fet el que heu fet, era l’únic que podíeu fer en aquell moment, era l’únic que cabia en la vostra consciència, era l’únic que vau saber fer. Si haguéssiu tingut disponibles altres conductes, altres visions, altres maneres de fer les coses, ja les hauríeu fet. Però, quan vau fer el que vau fer, era perquè en aquell moment us va semblar que era el que havíeu de fer. No cap la culpa.

Només cap la responsabilitat sobre les conseqüències del que tu has fet. I això no s’ha de ficar en la culpa, s’ha de ficar en la responsabilitat. “Responsabilitat” ve del llatí “respondere”, que significa “respondre, donar resposta”. Quan jo parlo de “responsabilitat”, no em refereixo a “encarregar-me’n”, “carregar amb”. “Responsabilitat” per a mi és “respondre”. Aleshores, davant el que jo he fet, responc. I responc com hagi de respondre perquè és la meva responsabilitat. Per tant, no m’he d’ocupar de sentir-me… “Per què ho vaig fer? Per què ho vaig fer?”. Ho vaig fer perquè és l’únic que vaig poder fer. Agafem una persona morta de passió que es casarà amb una persona que tot el món veu que serà un desastre. Tot el món ho veu. I tot el món no, però molts li diuen: “Per què no t’ho penses una mica?”. “No tinguis pressa”. “Coneixeu-vos una mica més”. “Que no, que em caso. Que jo no he viscut mai això que estic vivint. Que estic boig de passió. Que és l’amor de la meva vida. Que em caso”. Doncs res, anem tots al casament. I què ocorre? Doncs el que tot el món veia venir. Un desastre. No arriben ni al mig any. Aleshores, agafes aquesta persona i li dius: “És culpa teva. L’has cagat. No te’n vas adonar, t’ho dèiem. T’ho vam dir ben clar: ‘Espera’t’”. Però, per a ell, que estava boig d’amor, de passió, aquests discursos, aquests relats no cabien en la seva consciència. A la seva consciència només cabia: “Estimo aquesta dona”. O “aquest home”, el que sigui. I ja està. Després és quan se n’adona. Després és quan aprèn la lliçó. Ah, però aquesta és la part bona.

Si soc responsable, ara he de ser també honest i dir: “Gràcies a això que em va passar, avui ja disposo d’una habilitat o disposo d’un punt de vista, una creença, una experiència que em permet tenir més opcions disponibles”. Però per què ara les tinc disponibles? Perquè va passar això. Per tant, al final, gairebé li he de donar les gràcies. Aleshores, no hi pot haver culpa quan la intenció que tens és positiva, és bona per a ella mateixa i, a més, no li cap res més al cap. I, potser, ha de passar per aquesta experiència perquè aprengui. Per tant, compte quan la culpa la convertim en una cosa que hem de carregar, en una cosa que hem d’arrossegar, que és un pes pesant que, a més, no em resol res perquè el penedit aprèn la lliçó. “Me n’he penedit, no ho faré mai més”. “Ho sento, me’n penedeixo, no ho faré més”. En canvi, la culpa no. La culpa et deixa sempre amb el pes penjant, i això no t’ajudarà a poder créixer com a persona. Però quin és el problema? I acabo. Si hi ha culpa, hi ha por al càstig. I, si hi ha por al càstig, o temo pel que em pot passar o m’acabo castigant a mi mateix, em fustigo perquè és com jo expio, com jo pago el càstig per la culpa que tinc. Per tant, millor no culpa, millor responsabilitat.

Lucas. Hola, Xavier, em dic Lucas. Mira, jo tinc un problema. Bé, en tinc molts, però un dels problemes que tinc és que, a vegades, penso massa. I aquí hem estat comentant que estem immersos en la rutina, que no fem el que ens agrada, sinó el que hem de fer i estem sempre prenent decisions. I, de fet, jo, ara mateix, acabo d’acabar la carrera i he de decidir què vull fer amb la meva vida, la gran pregunta. Aleshores, tu què ens diries de la importància de conèixer-nos a nosaltres mateixos i, sobretot, com ens podem conèixer més?

Xavier Guix. D’acord, mira, primer resoldré el teu problema de tenir molts problemes. No tenim molts problemes. Generalment, tenim un problema que el tenim per tot arreu. Aleshores, quan resolguis aquest problema, tot resolt. Bé, és cert, al temple de Delfos hi ha dues grans inscripcions. Una diu: “Coneix-te a tu mateix” i l’altra diu: “Res en excés”. Això significa que les persones que anaven al temple de Delfos eren persones que anaven a veure l’oracle, que eren sacerdotesses, que avui serien tarotistes, però, segurament, amb una altra mena de coneixement profund sobre la saviesa humana i la saviesa del cosmos. I, com a oracle, la gent volia saber el seu destí. Aleshores, “coneix-te a tu mateix” era com: “No vinguis a demanar la lluna. Si vens a demanar, primer coneix-te a tu mateix. Sigues conscient dels teus límits, sigues conscient de la teva humanitat. No ens demanis coses impossibles”. Per què? Perquè has de reconèixer la teva humilitat. I ser “humil” és “humus”, “terra”, i la “terra” és “som d’aquí”. No som del cel, no som déus. Jo distingeixo l’autoconeixement del desenvolupament personal.

El desenvolupament personal, o creixement personal, el podem anomenar així, té com a missió millorar-nos el caràcter, ser persones que puguem resoldre certs aspectes de la nostra personalitat, però sempre sense deixar el tema del nostre personatge, d’alguna manera. En canvi, l’autoconeixement ens porta a anar més enllà del personatge. “Ep, qui ets realment?”. “Autoconèixer-se” és trobar en tu la teva essencialitat, trobar qui ets realment. Això ho volem saber tots. Però, com que ens hem confós amb el personatge, amb la personalitat que tenim, ens creiem que som això i, en realitat, no som això. Això només és el format, només és el personatge. No sé si ho sabeu, però a l’antiga Grècia, a la màscara l’anomenaven “persona”. Què era la persona? La màscara. Per tant, és com dir: “Totes les persones, en realitat, som com màscares dels arquetips d’aquelles formes que, històricament, venen d’antany i que són els motlles que han construït les nostres personalitats”. Això es reflecteix molt bé quan operem des de la llei del mirall, o la llei del reflex, que m’agrada anomenar-la així. “Com és fora és dins, com és dalt és baix”.

Per tant, per conèixer-me a mi, he de poder ser capaç de veure com és el meu reflex al món, com és el meu reflex amb la divinitat, com és el meu reflex amb la saviesa, amb el coneixement. Perquè, quan jo em confronto amb el meu propi mirall, m’adono d’on soc, m’adono per on vaig i m’adono de fins a quin punt vaig pel camí de la meva essència o no. Et dic tot això perquè… Te’n posaré un exemple molt senzill, molt pràctic. Quan jo era més jove, més que tu, l’arquetip que m’atribuïen era el de “rodamon”. “Ets com un rodamon”. Jo era el rodamon perquè no parava. Sempre estava fent coses, no parava. Aleshores, era el rodamon. Una mica més gran, quan vaig començar a treballar al teatre i tot això, aleshores ja era el “personatge”. Aleshores, jo crec que la meva època d’actor, la meva època del teatre, la ràdio, tot aquest món, és l’època en què jo he estat, potser, més personatge. Menys jo i més personatge. Fins no fa gaire, si jo et digués quin és el reflex al mirall, et diria que aquest reflex era el senyor cura.

Diuen. “Tens aspecte de rector. A vegades parles i et mous com si fossis un cura”. Sabeu què em van dir ahir? “Ets com el meu avi. I jo l’estimava tant. Era un home tan savi”. Aleshores, és clar, ara ja soc, a part de Floquet de Neu, segons alguns, soc “l’avi savi”. Jo no soc tots aquests personatges. Cap, ni rodamon ni personatge… Jo no soc res d’això. Però hi ha aspectes de mi que es queden reflectits per a la resta de forma que els reconeixen com si jo fos això. Però la pregunta del milió de dòlars és: però tu ets això? Aleshores, aquí és on anem al temple de Delfos. Aquí és on anem al principi del “coneix-te a tu mateix”. I aquí és on Sòcrates, quan acompanya el jove Alcibíades, que es vol dedicar a la política, li pregunta: “Vostè, jove, que es vol dedicar a la política, es coneix a si mateix? Perquè, si es coneix, almenys tindrem alguna cosa resolta”. Aleshores, Sòcrates li diu: “Què significa conèixer-se a un mateix?”. Aleshores, diu: “Igual que un descobreix l’ull a través de la mirada, perquè mira i, quan se n’adona, diu: ‘Ah, tinc un ull’, diu: ‘Nosaltres reconeixem la nostra essència quan ens fem de mirall, quan la nostra ànima fa de mirall amb la saviesa i amb la divinitat’”. Aleshores, aquí ens dona una clau fonamental: el coneixement de quina és i com és la realitat. I el coneixement de la realitat és conèixer el cosmos, és conèixer l’univers, és conèixer de què està feta la vida.

Aleshores, jo m’he d’apropar a aquesta saviesa que m’ajuda a conèixer els fils invisibles que ho mouen tot, i això és apropar-me, d’alguna manera, a un coneixement que em dona saviesa i que està disponible, perquè aquest coneixement l’han transmès totes les tradicions espirituals i religioses del món. Avui ho fa la física quàntica. Per tant, quan et fas de mirall amb la saviesa, aprens com és la vida, però quan et mires cap a allò diví, aleshores, trobes la teva ànima, et trobes a tu. El que busques està en tu, però això s’ha de trobar. I com ho trobes? Quan et buides de tu. Aquest buidar-te de tu, justament, és treure totes aquestes voltes que hi dones: “Si soc, si no soc, si soc aquest personatge, si soc aquell altre personatge, si soc d’aquesta manera, si soc d’una altra manera”. T’oblides d’això i t’endinses en el silenci. D’aquí l’èxit que té ara la meditació, perquè són camins que ens ajuden a aprofundir, a, d’alguna manera, desplaçar de dins aquesta part que hem identificat com a “ego” o com a “jo” i que, alhora, ens permet descobrir el que hi ha allà. Per tant, el que busques, estimat, ja ho ets. Ja ho ets. Només es tracta que ho busquis, d’acord?

Adrián. Hola, Xavier, soc l’Adrián. Moltes gràcies per compartir el teu coneixement i experiència amb nosaltres.

Xavier Guix. Gràcies, Adrián.

Adrián. Deia amb humor Groucho Marx: “Aquests són els meus principis i, si no t’agraden, en tinc d’altres”. I tu ens dius: “Aquestes són les teves creences, aquests són els teus sentiments i, si no, els pots canviar”. Però com fer canvis tan profunds i tan arrelats a nosaltres amb èxit?

Xavier Guix. Sí, aquí hi ha dues coses que podem aclarir. Groucho Marx parlava sobre el relativisme de les coses. “Si tot és relatiu, què importa que creguis una cosa o una altra? Què importa que t’agradi una cosa o una altra? Què importa? Si tot és el mateix, si tot és igual. Si és igual, tinc això i també tinc l’altra cosa. Tinc això i també tinc el contrari”. És clar, això, per descomptat, és un relativisme que fa mal. Les persones tenim uns principis, uns valors que configuren el nostre caràcter i que, d’alguna manera, dirigeixen i guien la nostra vida. Per això, la tasca més important des del pla de la personalitat és fer caràcter, fer-te a tu mateix. Per fer-te a tu mateix, necessitaràs construir una casa amb creences que et resultin útils, no amb creences limitants, amb creences que et donin vida, que desenvolupin les teves capacitats. Per tant, el que creus està creant la realitat que tu viuràs. Per això, les creences són tan importants. Per tant, apareix aquí un primer missatge interessant: no totes les creences valen. Valen les persones, però les seves creences són punts de vista. Cada persona té una manera diferent de veure la realitat, i és la seva manera, és la seva realitat.

Què és el que ens importa? Si aquesta realitat et fa feliç o no. Quines creences són les que ens fan créixer i quines creences ens limiten la nostra existència? Quina certesa tenen les meves creences? Fins a quin punt el que jo crec ho crec perquè és una cosa que he experimentat, és una cosa que he viscut i, per tant, he arribat a aquesta conclusió? “Un gos em va mossegar: els gossos són perillosos”. “Quan et va mossegar?”. “Quan tenia 10 anys”. “Quants anys tens ara?”. “60”. “I continues creient el mateix?”. “És clar, els gossos són perillosos”. Aleshores, què significa? Que l’experiència em fa creure que la creença és certa, i em sostinc per coses que han passat i que viscut en el passat, però que no em permeten actualitzar en el present. Per tant, el que jo crec s’ha de validar i s’ha d’actualitzar contínuament. Això sembla que vagi en contra d’aquesta opinió que té molta gent sobre que canviar d’opinió és una cosa de giracamises, és una cosa que no s’ha de fer. “Si canvies molt d’opinió, és que tu no saps què vols”. Recordeu Eduard Punset, que va ser ministre i després va ser divulgador científic? Jo vaig participar en algun dels seus programes, en “Redes”, a la televisió, i Punset, en un dels seus llibres, va dir: “Molts científics han demostrat que ser intel·ligent és tenir la capacitat de canviar ràpidament d’opinió o de creença si t’adones que estàs equivocat”.

És un símptoma d’intel·ligència canviar d’opinió quan l’altre o les circumstàncies donen la raó. En canvi, venim d’una cultura de molta obstinació que sembla que ens han ensenyat que això es grava amb foc de llei i no es pot canviar, i que, si canvies, és que no estàs gaire bé. Per tant, quina importància que té tenir consciència de quines creences estan construint la meva vida, però també quines creences he de canviar de la meva vida perquè no m’estan ajudant, no estic creixent, estic vivint sempre el mateix. I per què sempre visc el mateix? Perquè sempre penso igual. Antonio Blay, que va ser un gran psicòleg transpersonal, deia que nosaltres, fonamentalment, som tres coses, intel·ligència, amor i energia: capacitat de pensar, capacitat de sentir i capacitat de fer coses. Aleshores, actualitzar-se és, precisament, actualitzar aquests tres potencials. No, en canvi, quedar-se atrapats en creences. Compte amb voler tenir la mateixa raó que la resta.

Descobreix per tu, actualitza’t contínuament i sigues capaç de canviar les teves creences i les coses de la teva vida. Només trobaràs un problema, que és el que tu em detectes, que és: “Costa molt canviar”. Per què costa molt canviar? Perquè vaig programat des de fa molt de temps. I estar programat des de fa molt de temps significa que les meves xarxes neuronals han anat construint ja una sèrie d’hàbits. I aquests hàbits ja són automatitzacions, de manera que, a vegades, quan sento alguna cosa que sento, penso que ho sento perquè m’ocorre. I és cert que t’ocorre, però no t’ocorre pel que està passant, t’ocorre perquè és la teva programació. I aquí tenim un problema. Les emocions les sentim en present, però pertanyen al passat. Per això, si t’hi fixes, davant les mateixes situacions sents, penses i actues de la mateixa manera. Això què significa? Què estàs programat. Aleshores, una vida humana que viu en automàtic és una vida on no hi ha res que sigui per si mateix.

És una vida on tu t’has convertit en un robot. Què faig amb això si és una cosa que m’impedeix créixer? Per tant, deia un vell savi, Gurdjieff, un mestre espiritual: “Creiem que nosaltres decidim la nostra vida i que som el director general del que vivim. En realitat, som el majordom del nostre inconscient”. Per tant, tot el que hem automatitzat, tot el que portem aquí està gravat i apareixerà, i continuarà apareixent. Per això, jo sempre demano… Ja acabo. Sempre demano… Si us plau, la primera impressió. No us quedeu amb la primera impressió que tingueu perquè sempre us vindrà allò vell, sempre us vindrà allò automàtic, sempre us vindrà el de sempre. Sigueu capaços d’adonar-vos-en: això és allò vell, però jo què vull? Jo cap on ho vull dirigir? I jo quin sentit vull donar a això? Perquè, si no renovo això, viuré una vida robòtica, seré un autòmat i només a les portes de la mort, aleshores, em penediré de no haver viscut prou.

Aroa. Hola, Xavier, encantada. Soc l’Aroa. Dediques un dels teus llibres a la comunicació, a aquest sistema tan complex que hem creat els humans per comunicar-nos. Quina idea podries compartir amb nosaltres per entendre’ns millor?

Xavier Guix. Probablement, el més difícil en aquest món és ser un mateix i ser-ho amb la resta. No sé si estàs d’acord amb mi. I, sobretot, una cosa que té molt a veure amb la comunicació, que és mostrar-se. Segurament, de les coses que més em demanen a la consulta és, justament, aquesta por, vergonya, dificultat de mostrar-me. I avui, que vivim en una cultura que és la cultura de mostrar-se, perquè ens estem mostrant, és la cultura que vivim, un narcisisme, però galopant. Doncs aquí ve una pregunta interessant: què és el que temo mostrar quan dic que temo mostrar-me a la resta? Dit d’una altra manera, què és el que crec que la resta veurà si em mostro? Què m’espanta tant? De què tinc tanta por si em mostro? Aleshores, generalment, el que costa demostrar-nos nosaltres és la nostra vulnerabilitat. Hi ha un autor que es diu John Powell que va escriure un llibre que diu: “Per què temo dir-te qui soc?”. I la resposta és: “Temo dir-te qui soc perquè és l’únic que tinc”.

Ostres! Aleshores, si l’únic que tinc és la sensació que tinc una cosa guardada dins meu que no vull que sàpiga la resta perquè és una cosa meva, és com si la resta tingués la facultat de penetrar amb els ulls dins meu i em veiessin això. Al final, aquesta por de mostrar-me ens porta a la vulnerabilitat. Per tant, fixa’t que hi ha una relació extraordinària entre no mostrar-me qui soc perquè em faria vergonya i el que em faria vergonya és que veiessis com soc de vulnerable. Per tant, aquí és quan comencem a interrompre el que seria el flux d’una relació, tant amb mi, amb la resta com amb un grup, perquè temo que m’ocorrin aquestes coses. Quines coses em poden ocórrer? Els tres grans temors de la consciència moral, els tres grans temors d’aquest petitó que tinc aquí dins. De què té por? Que l’avergonyeixin, que el culpin i, sobretot, que el rebutgin. Aleshores, sentir que algú em pot rebutjar és una experiència terrible per a l’ésser humà.

Teniu en compte que venim d’una era tribal, venim d’una evolució en què la tribu tenia molta força, i qualsevol expulsat de la tribu, qualsevol persona expulsada de la tribu era mort segura perquè no tenia protecció, es quedava desprotegit davant els animals, el clima, etcètera. Per tant, hi ha un temor humà, que és el temor al rebuig, i a causa de no sentir-me rebutjat o témer el rebuig, em tanco, no explico, explico només una part, i això complica molt la comunicació perquè què és la comunicació? És el vehicle que em permet que tu i jo ens puguem unir, que permet que tu i jo ens coneguem, que permet que tu i jo puguem compartir coses. Si no hi ha comunicació, no hi ha relació, per tant, la base fonamental de la comunicació quina és? El coneixement, d’una banda, i la relació, d’altra banda. Aquestes són les dues claus que persegueix tota comunicació, compartir una informació, uns coneixements, però, alhora, unir-nos, vincular-nos, que hi hagi una connexió entre nosaltres. Quan els experts de la comunicació es reuneixen, a Palo Alto, a Califòrnia, anys 70, arriben a la conclusió que no es pot no comunicar, que, en realitat, tot és comunicació. Per tant, el problema no és la comunicació.

Quan diem. “Aquesta parella té un problema de comunicació”, “A nosaltres el que ens falta és comunicació”. No, no, no, la comunicació la tenim sempre. La comunicació existeix sempre, fem el que fem, encara que no ens parlem. Si no ens parlem, també hi ha comunicació. El silenci també és comunicació, no voler-te mirar és comunicació, tot és comunicació. Per tant, no tenim problemes de comunicació, tenim problemes de relació, tenim problemes d’interpretar codis en què tu parles i amb què tu entens el teu món i jo entenc el meu, i aquí, parlant, la gent no s’entén, no s’entén perquè no és suficient. Per poder-me entendre, he de codificar molt bé com estàs codificant la teva realitat, com penses el que penses i sents el que sents. I si jo no em puc apropar… Això ho anomenem “empatia”. Si jo no em puc apropar a tu, a aquest coneixement, no connectaré amb tu. No és suficient parlar per entendre’ns. La llengua que hem de parlar és la llengua que hi ha darrere: què hi ha darrere de les paraules, què hi ha darrere del que em vols transmetre… I això exigeix de mi una relació amb tu, i això exigeix de mi un cert grau d’empatia. Utilitzem la paraula “empatia” d’una manera molt lleugera. “No, hem de ser més empàtics”. “Cal posar-se en el lloc de l’altre”. Però posar-se en el lloc de l’altre és molt complicat i, a més, exigeix, per part meva, silenci i capacitat d’endinsar-me en el teu món. I quan t’endinses empàticament en el món de l’altre és quan li pots dir: “Si jo estigués en el teu lloc, faria exactament el mateix que tu”. Això és empatitzar.

“Si jo estigués en el teu lloc, patiria com tu”. “Si jo estigués en el teu lloc, pensaria com tu”. Per què? Perquè això és posar-me en el teu lloc. Una altra cosa és si hi estic d’acord, però no hi estic d’acord. Però posar-me en el teu lloc és això. I aquest exercici no el fem, entre altres coses, perquè avui tenim molta pressa i no atenem el que anomenem l’espai propi de la relació, i no escoltem atentament, i no fem espai. I, quan ho fem, hem de practicar una cosa que es diu “assertivitat”. Ser assertius costa molt, per tant, s’han d’utilitzar certs instruments o metodologies, que avui en tenim moltes, com l’assertivitat, perquè jo parli en primera persona i et pugui demanar, et pugui dir el que necessito. El que jo crec, el que jo sento. Per això, els anglesos utilitzen “I” per a tot. “I feel, I think, I believe”. Jo crec, jo sento, jo faig. En canvi, aquí, quan utilitzes molt el “jo”, ets sospitós. “Molt de ‘jo’, molt de ‘jo’, aquí molt de ‘jo’”. Però no soc jo qui sent, no soc jo qui parla, no soc jo qui creu, no soc jo…? He de parlar des de mi i t’he de parlar en primera persona.

“Mira, no m’agrada, em sento malament quan em negues amb el cap. Si us plau, no em neguis, t’ho demano”. Però jo em sento malament, no et dic: “No em neguis!”. Aleshores, aquí també som molt del “tu”. “Perquè tu, perquè tu, perquè tu…”. La culpa és sempre de l’altre. Aleshores, no, la pràctica de l’assertivitat és necessària, la pràctica de l’empatia és necessària, la comunicació no violenta, que ens ajuda a posar l’atenció a la necessitat de l’altre. No només en el que pensa, en el que sent, sinó: “D’acord, tu ho veus d’una manera, jo ho veig d’una altra”. Però darrere de tot el que nosaltres ens queixem hi ha alguna necessitat no coberta. Aleshores, quan parlem, quan ens mostrem, hem d’anar cap allà, que jo pugui compartir amb tu el que penso, el que sento i el que necessito. I què espero de tu? Que m’acullis amb empatia i que em tornis també assertivament el que tu creus, el que tu penses i el que tu necessites. I en aquesta trobada acordem coses. I això és possible perquè ens comuniquem. Hi ha tres virus que sempre apareixeran en una conversa, amb qui sigui, que són les omissions, les distorsions i les generalitzacions. Això ocorrerà sempre.

Quan jo parlo amb tu he d’anar amb compte perquè tu cometràs omissions i jo també. Què significa ometre? Hi ha coses que no les explico, però no les explico no perquè no les vulgui explicar, sinó perquè no me’n recordo. Simplement, perquè arribo a casa: “Com ha anat el dinar?”. “Molt bé”. “Us ho heu passat bé?”. “Sí”. També distorsionarem coses, aleshores venen les pressuposicions: “No, jo pressuposo que el que em volies dir…”, “T’he entès malament perquè pensava que volies”. Els malentesos sempre venen per pressuposicions. Pressuposar no ajuda, tampoc ajuda generalitzar: “Tots els homes són iguals”, “Tu sempre, tu sempre”, “Jo mai, mai”. Aleshores, “mai”, “sempre”, “tots”, “totes”… Cal anar amb compte perquè aquests llenguatges són una comunicació complicada. Per tant: “Ostres, que difícil que és relacionar-me amb la resta, que fàcil que seria si la vida fos que jo faig el que vull, que fàcil que seria si jo conduís sol, perquè la resta són una molèstia, tots condueixen malament, tots ho fan fatal, tots passen quan no han de passar”. “Que bé que m’ho passaré sol”, però, quan passessin quatre dies, diria: “Que sol que estic, et trobo a faltar, m’agradaria que fossis aquí”. Per tant, ja necessitem la relació, i per relacionar-nos bé necessitem la comunicació, i per comunicar-nos bé ens hem de poder mostrar tal com som. Aquí teniu tot el joc, d’acord?

Hola, Xavier, soc l’Almudena. En això de les relacions, cada vegada noto que tinc menys converses amb gent que estimo. Amics que abans em trucaven per telèfon ara només envien mems. També m’he adonat que, a la meva pròpia casa, els meus fills a vegades m’escriuen WhatsApps des de l’habitació per preguntar-me alguna cosa. Com ho podem fer per tornar-nos a enamorar de la paraula?

Xavier Guix. Quan vaig escriure el llibre sobre la comunicació… D’aquest llibre fa 20 anys. Mira, Almudena, no m’hauria imaginat mai que 20 anys més tard hauria d’estar parlant d’això. Pensava que les coses millorarien, que seríem més destres en l’art de la comunicació, les relacions, que hauríem après de la intel·ligència emocional, que seríem ja persones que hauríem entès perfectament què és ser humà. No m’hauria imaginat que hauria de reescriure el llibre i que hauria d’explicar el que estic explicant ara, que és que pot ser inclús una invasió que et truquin per telèfon. Avui és de mal gust, és de mala educació trucar per telèfon perquè és una interrupció. “Ep, per què em truques? Estic en el meu món, amb les meves coses, estic fent… Per què em truques? Envia’m un missatge”. Aleshores, això es tradueix després en el fet que moltes generacions actuals temen situacions presencials. L’altre dia m’ho deia una fornera, diu: “Els joves no venen a comprar pa perquè no saben què demanar, no saben què han de fer”. És una situació social que no viuen. Per què no afrontem les coses, per què no hi ha presencialitat? Per què no som capaços d’anar a llocs públics i fer coses amb gent? Perquè ens frustrem. I què es frustra? El que volem fer nosaltres. Què es frustra? Adonar-me que em falten eines.

Què es frustra? Viure coses que no vull viure. Aleshores, ens trobem davant una societat que jo anomenaria gairebé “la societat de la frustració”. Frustració en aquest sentit, entesa com a baixa tolerància a la frustració. Per res ja m’angoixo, per res ja em frustro, per res, si les coses no són com jo vull, ja em poso tens. Si les coses no són com jo vull, inclús em poso agressiu. Estem assistint a moltes situacions socials en què hi ha agressivitat. Agressivitat contra els professors, agressivitat contra els metges, hi ha molta agressivitat, i dius: “I d’on neix això?”. Perquè la gent no suporta, no suporta esperar, no suporta que li diguin coses al seu fill, no suporta certes condicions, no ho suporten. No suportar significa baixa tolerància a la frustració. I la resposta és una resposta tensa, agressiva. Aleshores, aquí hem de fer un replantejament crec que és necessari, recuperar la capacitat de presencialitat. Que sortim de la frustració, que sortim d’aquest món tancat de la maquineta i ens permetem tornar al contacte, tornar al que és essencial en l’ésser humà, que sempre ha estat això, estar junts, i junts aprenem. Mireu, si després de tot el que us he dit durant tot aquest temps, encara considereu que necessiteu ajuda, aneu a un professional de la psicologia.

La nostra tasca avui és monumental, tenim molta feina. Des de la pandèmia fins aquí, les persones han descobert que la vida que portaven distreta, atrafegada, tapava moltes coses que estaven patint. Us dic això perquè part de la meva feina, i amb això ja acabo, ha consistit a investigar què crea el patiment humà. Vivim una part de la nostra vida sense saber qui som, vivim una part de la nostra vida que no ens agrada com som i, quan ja comencem a entendre què és la vida, aleshores tenim la vida funcional, ens hem de casar, tenir fills, hem de treballar, ens hem de desenvolupar intel·lectualment, professionalment… Per tant, assolim el nostre gran mèrit en la part que és la part funcional. Però, aleshores, arriba l’etapa crítica, l’etapa on allò inconscient, allò reprimit, les nostres ombres, sobretot el que soc, però que vaig deixar de banda, tot el que soc, però que vaig abandonar per fer una altra cosa, per quedar bé, per donar el gust a la família, per ser com tot el món… El que vaig deixar, el que jo ja duia en mi, a una mitjana edat, entre els 40 i els 50, truca a la porta i exigeix el seu dret a ser. I aleshores és quan ens venen les crisis. Abans s’anomenava “la crisi dels 40”, avui ja no sabem on posar-ho, ja no sabem on posar-ho, però ens ve una crisi que significa que tot el que jo creia que era resulta que no estic còmode sent així, però, a més, hi ha altres aspectes que m’agradaria desenvolupar que no he desenvolupat en mi.

I després també m’adono de la defraudació d’haver estat un nen o una nena bona, que tard i malament vaig entendre que, per voler que tot el món m’estimés, l’únic que vaig aconseguir és que tot el món m’utilitzés. Per tant, quan arribo a aquest neguit, quan arribo a aquesta crisi, quan arriba aquest moment en què la vida em demana que sigui més jo, aleshores m’he de deixar ajudar. Hi ha gent que això ho resol malament. “Ja m’he cansat, això no m’interessa, ara seré tot el que no he estat”, aleshores es converteixen en una altra figura, però això tampoc és la solució perquè, aleshores, fas bogeries, bogeries que no calen. Tot consisteix a poder integrar aquestes dues parts, aquesta dualitat que existeix en nosaltres, la part que hem desenvolupat i la part que no s’han de poder integrar. Com va dir Carl Jung: “Dins d’un mandala, que té un centre al cor i que aquest cor fa que tot s’integri, perquè tot el que queda rebutjat, tot el que no queda integrat serà reprimit, i el que és reprimit serà projectat, i d’aquí apareixen les ombres”. Per tant, per fer aquest exercici, és necessari acudir a vegades a professionals de la salut, en aquest cas, en concret, de la psicologia. Us ajudarem en aquests aspectes que tenen a veure amb les crisis pròpies de la nostra vida, ansietat, depressions, dificultats a la feina, adaptar-se, problemes de parella…

Bé, hi ha una sèrie de problemàtiques que són eternes en el món de la psicologia, que hi continuen sent i som aquí per facilitar. Però vaig descobrir amb la meva col·lega a la consulta, Núria Molina, vaig descobrir que hi havia una altra cosa que causava molt de dolor i patiment, i és que comptem el temps. Viure comptant el temps és dolorós perquè vas veient que passa el temps i encara no has resolt moltes coses. Passa el temps i encara no soc qui pensava ser, passa el temps i encara no he aconseguit aquell propòsit que em vaig fer, passa el temps i encara no soc ric, passa el temps i encara no soc feliç, passa el temps i cada vegada em desespero més perquè vaig veient que el temps passa. Aleshores, qui calcula i qui va comptant el temps es desespera. Per tant, un gran generador d’angoixa a la vida de les persones és el temps. Per tant, penseu, observeu com tracteu el temps a la vostra vida. El temps no és el cronòmetre, no és el temps cronològic, tampoc és el temps lineal que vivim a Occident, naixem, vivim i morim. “El temps és la natura de què hem estat creats”, deia el poeta. “El temps”, deia Heidegger, filòsof, “i l’ésser és el mateix”. Què soc? Temps d’existència. Què soc? Temps.

Per tant, una cosa és el que soc, temps, l’altra és el que faig amb aquest temps que soc. Què faig amb la meva vida? La dedico a passar el dia mirant sèries? Doncs la dedico a mirar sèries, però després no et queixis. Després no vinguis i diguis: “He perdut el temps”. No, no, no has perdut el temps. Quanta gent després d’un divorci, una separació: “He perdut el temps, ha estafat part de la meva vida”? No, no, tu has dedicat part de la teva vida a això. El que ets ho has dedicat a això. Ja està? Has vist que no? Dedica’l a una altra cosa, perfecte. Però què significa “m’han estafat”? Què significa “he perdut el temps”? No, no, tu sempre ets temps, tu estàs en el temps sempre, ets temps. Per tant, decideix què fer amb el temps que ets. Moltes gràcies, benediccions per a tots.