COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Una lliçó de fortalesa i resiliència

Albert Llovera

Una lliçó de fortalesa i resiliència

Albert Llovera

Pilot de carreres


Creant oportunitats

Más vídeos
Més vídeos sobre

Albert Llovera

Un inesperat i fatídic accident va canviar la vida per sempre. Tenia 18 anys quan participava a la Copa d'Europa del 1985, com a integrant de l'equip espanyol d'esquí alpí. En una baixada a pista, un jutge de competició va creuar la línia de meta just en el moment en què ell arribava. L'impacte entre tots dos va ser devastador. El resultat per a Albert Llovera van ser dues vèrtebres dorsals trencades. I en endavant, una vida amb cadira de rodes aprenent a conviure amb la discapacitat. Tot i això, aquest home positiu i optimista ha sabut demostrar que el seu afany de superació pot batre qualsevol obstacle. “Un ha de lluitar per si mateix i per allò que vol, acompanyat dels seus éssers estimats, perquè estar en aquesta vida ja és un miracle”, afirma. Lluny d'enfonsar-se, es va llançar al món de l'automobilisme per competir en categories professionals amb cotxes adaptats. Per obtenir la seva llicència, va insistir durant dos anys sense parar a l'afany, fins que ho va aconseguir. A la seva primera competició, va pujar al podi com a guanyador.

Avui dia, Albert Llovera ha participat en set campionats mundials del Dakar, la competició més dura i exigent de l'automobilisme mundial. També ha participat en nombroses ocasions al Campionat d'Espanya de Ral·lis de Terra, a l'Intercontinental Ral·li Challenge i al Campionat Mundial de Ral·lis. El seu esperit de lluita i superació l'ha conduït a ser l'únic pilot del món amb discapacitat que, conduint única i exclusivament amb les mans, ha pujat al podi com a guanyador amb pilots sense cap mena de minusvalidesa. El seu missatge és clar: “Sóc un paio amb sort. La sort de vegades et ve a buscar, però també cal lluitar-la”. L'any 2005 es va estrenar un documental anomenat "Les ales del fènix", que relata el seu esperit de lluita després del seu accident, i el 2011 va publicar la seva autobiografia, sota el títol 'No limits'.


Transcripció

00:13
Albert Llovera. Hola. Actitud i perseverança. Són dues de les paraules clau que m’han funcionat per anar tirant cada dia endavant. Si a això li sumem constància i estimar-se a un mateix, gaudirem més de la nostra vida i, finalment, ens menjarem la nostra vida per tirar endavant. Soc l’Albert Llovera i us explicaré què és el que m’ha anat succeint en aquesta vida per poder arribar fins aquí, fins on som.

00:54

Soc d’Andorra, aquest país tan bonic que tenim molt a prop del vostre, que tant us agrada venir a esquiar i a comprar, és clar, i a anar-hi de turisme. Quan jo tenia 13, 14 anys, ja era força mogut i, de les quatre escoles que hi havia, anava rebotant una mica d’una a l’altra per sistemes de comportament i, alhora, també formava part de l’equip d’esquí. I ja, amb aquesta edat, ja començava a esquiar fora de les nostres fronteres. I què vaig fer? Doncs vaig anar a estudiar i a entrenar amb l’equip espanyol, amb l’equip promeses, estava introduït en una escola a la Vall d’Aran, i entrenàvem i esquiàvem junts. És a dir, que em vaig formar com a esportista a l’equip espanyol. I què vam començar a fer? Curses internacionals, Copa d’Europa, Copa del Món, uns Jocs Olímpics. Cada cop anava creixent.

02:06

I un dia, en una cursa, en un descens de Copa d’Europa, just a la línia de meta, ja just a l’arribada, em poso en posició ou. Esquieu una mica? Doncs la posició ou, i just a la línia de meta, abaixo el cap, amb aquesta actitud per poder tirar endavant. I, en aquell moment, es va aixecar un jutge i creua la pista caminant, just en el mateix moment que jo passava. Un jutge que mesurava dos metres, pesava 130 quilos i jo, que en aquell moment devia pesar uns 67 quilos, baixava a 103 quilòmetres per hora, i l’impacte va ser molt fort. En aquell impacte, em vaig trencar un munt de coses i, a més de totes les costelles, l’estern, la clavícula, em vaig trencar tres vèrtebres, tres vèrtebres a nivell dorsal, aquí, just aquí, dorsal tres, quatre, cinc. Per tant, d’aquí per avall, no tinc ni mobilitat, és a dir, que caic i, per aixecar-me, m’he d’ajudar, perquè no tinc abdominals ni paravertebrals ni glutis.

03:22

Tampoc tinc sensibilitat. Per tant, tinc alteracions pel que fa al pipí, quan em trepitgen, si tinc calor, si tinc fred. La lesió medul·lar et dona alteracions inclús per tenir les ereccions. Tinc una filla i, a més, és d’una època, de l’any 85, 86, que no hi havia els progressos d’avui dia. Vaig haver d’estar practicant molt de temps. I, en aquella època, no hi havia ni Cialis, ni Viagra, ni altres ajudes alternes per tenir fills. Què vaig fer? Doncs em vaig tornar a reinventar. Igual que m’he anat reinventant per altres coses que ara us explicaré, doncs en aquell moment, què vaig haver de fer? Doncs vaig haver d’entrenar moltíssim amb la mare de la Cristina. Per aquella ocasió tan bonica, va sortir la Cristina, la meva filla. I això és un dels punts o un dels pilars més importants que m’han succeït.

04:36

D’allà, vaig estar treballant moltíssim a diferents hospitals. A Espanya teniu la gran sort que hi ha tres hospitals per a lesionats medul·lars. Teniu el Vall d’Hebron, que és on vaig ser jo, a continuació, també vaig ser a la Guttmann i també teniu l’Hospital Nacional de Paraplègics de Toledo. És especial Espanya, perquè, normalment, a cada país hi ha un hospital per a gent amb lesions medul·lars. D’aquí, em van venir a recollir un grup de metges de la NASA, dels de “Houston, tenim un problema”. Em van venir a buscar i em van dir: “Albert, vols ser conillet d’Índies?”. Vaig dir: “Doncs sí, per què no?”. No és que estigués desesperat, ni de bon tros. Per què no estava desesperat? Perquè, quan et succeeix una cosa així, pots trobar suport en moltíssimes coses i, en el meu cas, he tingut una gran família i he tingut uns amics excepcionals, i aquest pack és un pack excepcional. Per a què? Per ajudar-te, amb un mateix, un mateix ha de ser el primer de tot. Ja sé que parlo amb una mica d’egoisme, però aquest egoisme és el que ens transmet que vulguem sortir d’aquest forat negre, o com el vulgueu anomenar, del que ens ha ocorregut, de poder estar. Això pot evolucionar, hi ha malalties que no poden evolucionar o hi ha altres coses a la vida que no es poden superar.

06:10

Però una cosa d’aquestes l’hem de fer, no un sol, sinó amb tot el pack. Aquests metges em van portar als Estats Units i abans em van enviar a la Guttmann, a la Guttmann d’Anglaterra, a la Guttmann mare. La que tenim a Espanya ha vingut des d’Anglaterra. Per què? Perquè allà es va crear aquell hospital. En aquell moment, per mi, va ser excepcional. Per què? Perquè jo pensava, amb 18 anys, que viuria de les meves cames, i les meves cames, d’un dia a l’altre, van deixar de funcionar i van deixar de sentir. Però no per això vaig caure a baix del tot o, encara que caigués, m’havia d’aixecar. És una obligació aixecar-se. Per què? Perquè som en aquesta vida, ja és una sort poder ser en aquesta vida. Als Estats Units vaig estar treballant amb els de la NASA, vaig tenir aquella gran sort, però a mi el que m’agradava era tornar a casa, ser amb els meus amics, ser amb la meva família. I allà vaig començar a treballar. I què va passar? Que la meva mare, com a bona mare, estava inquieta perquè el seu fill petit, perquè som quatre germans, continuava estant a la cadira de rodes. I què va passar? Que vaig anar a tots els sanadors del món. Aquell any vaig fer uns 100.000 quilòmetres, i va ser una època que em va ajudar moltíssim perquè treballava, marxava els caps de setmana a veure alguns sanadors, perquè jo prefereixo els metges, però la meva mare estava més contenta i ho havíem de fer, i també em va ajudar moltíssim. Per què? Perquè em vaig adonar que, cada cop que conduïa, cada cop era més ràpid, i jo em sentia més content.

08:03

Si a això li sumem que a Andorra tenim uns aparcaments tan bonics a les estacions de Grandvalira, doncs ens reuníem allà, en lloc d’anar de festa el dissabte a la nit, ens reuníem allà i començàvem a derrapar. Em vaig adonar que, dels 20 que anàvem cada cap de setmana allà, hi havia quatre o cinc que competien. I, a mitjan hivern, sabeu què? Ja anava gairebé tan ràpid com ells. Aleshores, què em va passar pel cap? Jo també vull competir. I aleshores va ser un altre objectiu, unes altres ganes de poder fer més. I què vaig voler fer? Competir. Per tant, vaig anar a la federació. Vaig anar a la federació i els vaig demanar: “Hola, vinc a obtenir la llicència per competir a ral·lis”. “Però, a veure, babau, ja estàs bascant atrotinat”. “Ja, però jo vull competir”. Aleshores, quin problema tenim la gent que tenim alguna discapacitat? Què ens passa? Que només ens deixen competir contra nosaltres mateixos. Ens han creat els Jocs Paralímpics i, aleshores, cadascun de nosaltres ha de competir en la categoria que vulgui, però al seu lloc i a la seva cadira o amb la seva pròtesi. Vaig dir: “No, no, jo vull competir contra els ‘normals’”. Aleshores, aquest procés va ser molt llarg i va durar gairebé dos anys, però, finalment, em van donar la llicència.

09:36

Aquesta llicència, per mi, va ser un passi a una altra vida, un altre cop sentir-me encara més “normal”, diguem-ne, o poder competir contra la resta. Vaig començar a competir i ja el primer any els vaig guanyar el campionat. A continuació, vaig passar als circuits. Als circuits vaig aprendre i vaig començar a treballar un altre sistema, perquè vaig estar amb dues marques diferents, i allà què em va suposar? Que els comandaments amb els quals conduïen als ral·lis no servien per a circuits. Aleshores, vaig començar a treballar amb Guidosimplex, que és una marca familiar, d’una empresa familiar italoespanyola, que vam començar a treballar i només feien sistemes per a gent que no movia les extremitats inferiors, i avui dia és la número u del món. Per què? Perquè tota la gent que tenim una discapacitat, gairebé tota la gent que té una discapacitat, podem conduir. I això què és? En què es tradueix? Es tradueix en el fet que som més independents, que tenim més llibertat, que, si jo vull anar a sopar amb la meva xicota o si vull anar a la biblioteca a estudiar, o vull anar a treballar o al gimnàs, no he d’esperar que ningú em vingui a buscar, sinó que, quan jo hi vull anar, hi vaig. Aquesta va ser una de les parts més boniques, i és una de les parts que em sento més orgullós de poder fer.

Actitud y perseverancia: dos claves para ir siempre adelante. Albert Llovera, piloto de carreras
11:09

Aleshores, vaig tornar als ral·lis, dels circuits, vaig tornar als ral·lis. Sabeu què vaig fer? Vaig anar al Mundial de Ral·lis. Em va fitxar Fiat amb Abarth i vaig anar al Mundial de Ral·lis, al Mundial Júnior, que és el mateix campionat, però la meitat de curses. Sebastián Loeb, us sona?, que té nou títols mundials. Doncs corria amb mi al Mundial Júnior. Ell també va ser campió del món Júnior. Aleshores, allà vam començar a treballar. Per primer cop al món, algú que li havien donat la llicència, per pesat, era al Mundial de Ral·lis. És a dir, una persona amb discapacitat competia directament amb els “normals”, que dic jo, ho dic així, una mica de broma. Aleshores, què es va començar a fer aquí? Esport inclusiu. Avui dia, està molt de moda. Hem de fer esport inclusiu, i ara comencen a fer coses. Aquesta porta ja la vam obrir fa 20 anys, i d’una manera excepcional. Per què? Un dia, jo recordo que després d’un entrenament, érem en una taula, en un lloc que, n’érem nou i hi havia quatre campions del món. I sabeu què em deien?

12:28

Hi havia Carlos Sainz, hi havia Petter Solberg, Richard Burns, Delecour, hi havia Loeb, Dani Solà, també. N’érem nou. I sabeu què em deia Solberg? Em deia: “Tu no saps com de contents estem que siguis aquí, perquè el nostre pensament, el nostre pensament no és que tenim un esport, sabem que és perillós i podem morir, però saps què és el que més ens amoïna, o ens amoïnava? Quedar-nos en cadira. I, des que ets aquí, ens has ensenyat que hi ha una altra vida”. I jo pensava: “Què m’està dient aquest noi? És a dir, aquí, el flipat soc jo, d’estar assegut amb quatre campions del món”. Cadascú ha d’aprofitar el moment i l’oportunitat i el que sents, i dir-ho, és la veritat.

13:21

Aleshores, hi havia un intercanvi entre una cosa i l’altra. Cadascú posa allò seu. Dos anys al Mundial Júnior. Aleshores, vaig tornar a Espanya, continuant corrent per a Fiat i per a Abarth durant dues temporades més. El primer any, vaig quedar subcampió d’Espanya de ral·lis a terra, en dues rodes motrius, i l’any següent, campió. Què em va passar? Dos anys més al Mundial de Ral·lis, al mig em van trucar per anar al primer Dakar. I em va trucar una marca japonesa. I jo pensava que eren els meus amics, que m’estaven fent una broma. “No, no, que volem que vinguis al Dakar amb nosaltres”, i jo pensava: “A veure, el Dakar, tio, m’estàs dient que he d’anar per la sorra. Jo l’única sorra que he vist és quan vaig a la platja amb els meus pares, m’entens?”.

14:15

“No, no, t’hem estat seguint a Finlàndia i enguany ho has fet molt bé. Volem que vinguis amb nosaltres”. Aleshores, vaig dir: “Això no és una broma”. Doncs m’hi apunto. I hi vaig anar. Per primer cop, vaig anar al Dakar, 2007. Aleshores, per mi, va ser una porta oberta, i hi vaig tornar. A continuació, vaig tornar a Espanya, anava intercanviant curses amb el Mundial, anava fent un munt de coses, un munt de coses. I, a més, com que, de l’època de circuits, els meus caps, tant de la marca dels comandaments com del cotxe, ens van reunir un dia i em van tornar a fer estudiar. I sabeu què vaig estudiar? Vaig estudiar ortopèdia i tinc una ortopèdia i, en aquell moment, l’estava engegant. L’important és continuar amb ganes. Aquestes ganes són les que hem de transmetre. Si a això li sumem que tinc un gran equip prop meu, no només a l’ortopèdia, sinó l’equip de curses, perquè, quan soc a Finlàndia, o soc a l’Argentina, o soc al Dakar fent les coses, penseu que vaig pensant a veure si han fet la comanda o si està bé l’ortopèdia? No, no, no, ells ja ho fan funcionar. Cadascun de nosaltres té un talent especial, però al nostre voltant sempre tenim un bon equip, i aquest equip és el que fa que tu siguis el bo. Qui surt a la foto soc jo, però al meu darrere hi ha un munt de gent, tant a l’ortopèdia com a l’equip de curses. A l’equip de curses, penseu que només és bo l’enginy i un mecànic. Doncs no. Qualsevol persona de l’equip és bona i vàlida. Per això, és allà.

16:10

I, si tu els hi transmets, aquest equip es multiplica en fortesa i en treball. I és el que hem d’anar transmetent cadascun de nosaltres. Cadascun de nosaltres té un talent, ja us ho he dit. Només això, aquesta senzillesa, ja us ho dic. No cal fer el Dakar ni el Mundial de Ral·lis. Aleshores, aquesta barreja, aquesta barreja és la que ens produeix aquesta il·lusió de poder viure cada dia, i l’hem d’experimentar perquè som aquí de casualitat, m’enteneu? És una sort poder ser aquí. Aleshores, per què no experimentar cada cop i lluitar per a un mateix, pensar que nosaltres també tenim el nostre talent? No cal ser campió del món de res, sinó que és aquest talent d’experimentar-ho amb actitud i perseverança. I tenir un bon equip al costat. Valorar cadascun de nosaltres amb un petit somriure i ho farem tot sempre endavant. Comencem una mica les preguntes i així aprenem tots junts.

17:26
Pilar. Hola, Albert, com estàs? Em dic Pilar. Volia saber com vas començar a competir després del teu accident i què va suposar tot això per a tu. Moltes gràcies.

17:38
Albert Llovera. En aquella època, em va venir a buscar un agent. Jo estava estudiant Enginyeria Gràfica i em va venir a buscar un agent i em van dir: “Mira, nosaltres tenim un equip de bàsquet a la universitat i ens agradaria que juguessis amb nosaltres perquè tu has sigut olímpic, oi?”. I jo pensava: “És clar, jo he sigut olímpic, però per a Andorra. Aleshores, no és depreciar res, sinó que en som menys”. Aleshores, als Estats Units, quan ets olímpic, ets una persona molt important també, i ho vaig valorar. Aleshores, vaig dir: “Ep, Albert, no has tornat a fer esport, hauries de començar a fer esport”. I allà va ser el meu primer pas per fer esport. I la veritat és que hi vaig anar amb un equip genial. Vaig jugar a l’NWBA, que NBA ja sabeu què és, la ve doble és de “wheelchair”, i vam quedar subcampions dels Estats Units. Per mi, va ser una il·lusió tornar a començar a fer esport i fer-lo d’aquesta manera amb un equip amb aquell “pushing”.

18:44

I, a continuació, en tornar a Europa, vaig lluitar per obtenir, com us he explicat, la llicència. Aquesta llicència va trigar un any i mig o dos. I va ser molt dur, la veritat, perquè vaig obrir una porta molt important de la gent amb alguna discapacitat de poder fer esport inclusiu. Nosaltres sabem que no jugarem en un equip de primera divisió de futbol ni de regional ni a bàsquet tampoc amb la gent que està en bipedestació, que està dempeus. Però hi ha altres esports que sí que podem lluitar, i aquest era un d’ells. Aleshores, la meva clau va ser: “No, no, no vull una categoria, no vull res, vull lluitar contra els normals i que em passin llista si cal”. Aleshores, per aconseguir la llicència, aquell any i mig anava cada dia a la Federació, a la Federació Andorrana, trucava cada dia al RACC, a la Federació Catalana i a la Federació Espanyola durant 450 dies, cada dia, menys el cap de setmana. I, a més, quan era a Barcelona, a Andorra o a Madrid, anava a la Federació i “ring, ring, ring”.

20:01

I jo recordo la cara de desesperació que feien a la Federació: “Albert, que no, que no cal que vinguis, que ja et trucarem”. “No, si jo passava per aquí”. “Sí, però passes cada dia, no?”. Aleshores, quan tu creus en tu, això és superimportant, quan tu creus en tu i saps que tens una il·lusió i que, a més, saps que ho faràs bé, has de lluitar per això. Fins que, finalment, van dir: “Dona-li la llicència al xaval, que és un pesat”. I em van donar la llicència i pensaven que correria un any, que compliria la meva il·lusió i que tornaria cap a casa. I què va passar? Que aquell primer any ja els vaig guanyar el campionat. Aleshores, jo crec que això va ser un “pushing”. Per a tots. Per a mi, el primer.

20:54
Andrea. Hola, soc l’Andrea, estudiant de primer de batxillerat a l’IES Manuel de Falla, i al llarg de la teva vida has passat per molts obstacles, diria que tens un màster en superar adversitats, i et volia preguntar quins consells donaries a algú que està passant per un moment difícil.

21:09
Albert Llovera. Andrea, bona pregunta. Primer, et vull dir que no tinc cap vareta màgica per contestar-te a aquesta magnífica pregunta, però sí que et diria que és una mica pack. Primer, que un mateix vulgui sortir d’aquest forat on t’ha tocat estar. Després, buscar suport en el teu entorn, la família, els amics també. Aquí veuràs qui són els teus amics de debò, no els que et posen un “like” o venen al teu costat perquè has anat…, jo t’ho dic des del meu punt de vista, a uns Jocs Olímpics o has estat al Mundial de Ral·lis, o has estat al Dakar, sinó perquè són els teus amics de debò. I això és molt important. Un mateix ha de lluitar per cada moment de la seva vida i has de pensar que no és fàcil. No hi ha res fàcil, perquè les coses fàcils, al final, indirectament no les aprofitem perquè són tan fàcils o hem tingut l’oportunitat que siguin excessivament fàcils que no les valores. Cadascun de nosaltres ha d’experimentar coses molt dures a la vida. Hi ha coses, com les malalties o la mort, que no les podrem tornar a canviar. Però hi ha altres coses que, encara que et succeeixin, sí que les pots canviar, i aquí ha d’entrar la teva actitud i la teva perseverança, la teva constància un altre cop, però, sobretot, valorar el que tu tens al teu costat, i això és el que t’has d’emportar amb tu per seguir endavant.

22:54
Noa. Hola, jo soc la Noa, i et vull preguntar quins valors t’ha aportat el Dakar a la teva vida i també saber una mica el començament d’aquestes competicions.

23:05
Albert Llovera. Molt bé, Noa. Bona pregunta, perquè a la gent li agrada molt el Dakar i a vegades desconeixes una mica els sentiments i d’on ve la seva procedència. La seva procedència és d’una cursa que es va inventar un grup d’amics, anaven des de París fins a Dakar i, quan es van adonar en dos anys que era una aventura, realment una aventura, la van començar a crear. El seu creador es deia Thierry Sabine i va ser l’inventor de la cursa del Dakar i qui ho va proposar per seguir endavant durant molts anys. Justament, ell va morir en un Dakar quan l’estava dirigint amb un helicòpter en una de les tempestes de sorra. L’helicòpter va patir un accident i allà va acabar la seva aventura. Però què m’ha ensenyat tot això? Una mica el que Thierry Sabine volia. Que cadascun de nosaltres no sap bé on té els límits. Els límits ens els creem nosaltres. I el Dakar és un dels llocs on, a la teva vida, no hauries pensat que arribarien, i els intentes sobrepassar, i realment els has passat. Temperatures de 60 graus durant tres dies a l’Argentina. A la part africana vaig viure vivències amb tuaregs o amb gent amb accidents molt forts, i que jo arribava i els havia d’ajudar en els primers moments abans que vingués l’equip mèdic. Totes aquestes coses t’ensenyen que no ets ningú, perquè allà al Dakar hi ha molta gent que té moltíssims diners. Hi ha esportistes que venen d’altres esports, hi ha una barreja al bivac, el bivac és el centre on vivim tots cada dia, com si fos un càmping immens.

25:18

Allà et juntes amb moltíssima gent i cadascú t’explica les seves vivències. Però, quan estàs en una cursa, quan estàs en una cursa, siguis com siguis, no ets ningú, ets tu contra la cursa. Qualsevol forat pot ser mortal, pot ser molt perillós. Pots tenir un accident o pots ajudar altra gent. Jo crec que aquest punt et dona un punt de creença en tu mateix que no tenies, o de resistència física. No hauries pensat mai que arribaries exhaust, que aquella nit no has pogut dormir perquè estàs perdut al desert i arribes l’endemà i tornes a sortir a la cursa i estàs dos o tres dies sense dormir. O durant les dues setmanes has dormit una mitjana de tres hores al dia. Això passa. I aquest esforç físic i mental t’ajuda moltíssim per a després a la vida, per lluitar, per continuar lluitant, perquè, realment, pensaves que no arribaries a poder-ho fer i has fet coses que ni tu mateix esperaves. Aleshores, jo crec que és un “no limits” superior.

26:35
Gonzalo. Hola, Albert, soc en Gonzalo, i et volia preguntar què ha significat per tu el Dakar a nivell humà i si ens pots explicar una anècdota també.

26:44
Albert Llovera. Mira, a nivell humà, he crescut un munt perquè aprens molt. Primer, poder arribar a ser allà i, un cop hi ets, t’adones que has estat un escollit de poder ser-hi. Molts cops, em diuen: “Sempre estàs rient quan et posen el micròfon”. “No, i quan no em posen el micròfon, també”. Per què? Perquè sí, estic patint i he viscut moments, de debò, de pitjar el botó i que em vinguin a buscar i que no l’acabo. M’ha passat això. Inclús no he estat jo qui ha ajudat el copilot, sinó que el copilot també m’ha ajudat a mi. Ens ajudem mútuament, però també ajudes un munt de gent. I quan ets al bivac, que és on vivim tots, perquè això és com un circ de 3.000 persones, seus a la taula amb la resta, amb qualsevol, amb qualsevol, seus a la taula i qui anava en moto t’explica un munt de coses que li han anat passant aquell dia i t’adones que anar en moto és complicat.

27:50

El dels quads, et poses al seu lloc i dius: “Ostres, jo ho he passat malament i aquest…”. Aleshores, també, això, d’alguna manera, et va ajudant. Què ens ha passat ara durant la pandèmia? Que cadascun de nosaltres ha hagut d’experimentar coses noves. Estaves preparat per viure la pandèmia? Ningú. És a dir, si no ens ho arriben a explicar fa dos anys, ningú de nosaltres hi estava preparat. I som aquí, l’hem passada i ens ha ajudat a crear-nos un plus dins nostre. Doncs a endreçar la casa, a llençar coses que tota la vida eren allà, a fer gimnàstica a casa, a valorar moltíssim anar pel carrer, passejar, ho trobàvem a faltar, o poder parlar amb els nostres. No estar tot el dia allà amb el mòbil clic, clic. Aleshores, tot això t’ensenya, allà també t’ensenya un munt de coses. I està bé que em preguntis alguna anècdota. T’ho explicaré. Jo, al Dakar, no soc dels que porta un “camping car”, sinó que soc dels que dorm en una tenda de campanya, en una que té quatre metres per quatre metres per quatre metres i la comparteixo amb el meu osteòpata.

29:12

Aleshores, aquí tenim dos llits, dos llits plegables, dormim allà, i enmig hi ha la llitera on em treballa a mi i treballa a la resta de l’equip. La meva habitació és una mica per a tots també. Allà també tinc un lavabo, que és una cadira que vam crear en forma de ferradura, on jo faig les meves necessitats, en una bossa. He de tenir una mica de punteria, si no, l’he d’anar posant. No, no, és així. I després em dutxo al mateix lloc perquè l’equip m’envia una mànega amb un escalfador, i a vegades funciona i a vegades no. I m’he de dutxar. Però tot això t’ensenya moltíssim. A Aràbia fa molt de fred, al desert, a partir de les sis de la tarda, fa fred, però a les dues o a les tres de la matinada estem entre dos graus i menys dos graus. I els sacs de dormir d’avui dia, dorms així. Abans eren molt amples, ara estàs així, i el meu, a més, és de color taronja. És a dir, em sento com un frankfurt, així, que no em puc ni moure. I tenia tant de fred que estava tremolant i cansat. Ja estava dormint, però em vaig aixecar tremolant i era de fred, i em vaig voler moure i pam!, vaig caure a terra. El llit és molt estret, vaig caure a terra. Aleshores, era allà i li deia: “Soci, soci”, li dic soci a en Jordi Zaragoza, que és el meu osteòpata, i no es despertava. I jo: “Jordi!”. És clar, al final, el tio s’aixeca i, quan s’aixeca, jo soc a terra i la llitera és aquí i, aleshores, a mi no em veia. I jo l’anava mirant i veig que mira la cadira de rodes i mira la porta. I dic: “Sí, potser penses que soc a Lourdes, tio, i m’he aixecat i he marxat”.

31:22

Una mica és la rialla. No dir: “Ostres, he caigut a terra”, sinó que cadascun de nosaltres, encara que ens passin coses, a vegades has de respectar moltíssim i és millor prendre’s les coses bé que no prendre-se-les malament. I això ens passa moltíssim a la gent quan tenim un accident o ens passa això, hem de tenir en compte també el nostre entorn. El nostre entorn ho passa malament, aleshores, cal sentir-se bé amb ells. I m’allargaré una mica més en aquesta pregunta.

Actitud y perseverancia: dos claves para ir siempre adelante. Albert Llovera, piloto de carreras
31:59

Quan som en aquest moment, la gent que tenim una discapacitat al Dakar, tenim dos Dakar. Un és el que tenim, com tots els altres pilots i copilots, que és estar dins de la cursa tan bonica i tan aventurera, però els que anem en cadira, que ja en comencem a ser bastants al Dakar, a més, tenim un altre Dakar. Quan baixem del nostre camió o baixem del nostre cotxe, és tot sorra o terra. I, per anar fins al càtering, fins al menjador on mengem tots… Jo, per exemple, tinc uns 500 metres o 600 i vaig amb una mena de moto elèctrica que enganxo aquí i em vaig embalant i em vaig enganxant, i la gent ja em coneix, aleshores, em torna a empènyer i faig 200 metros més, o algun dia arribo fins allà. Aleshores, no és gens còmode. Tots nosaltres, els que tenim aquesta discapacitat i que ens movem per allà, tenim dos Dakar. I et dic que és més incòmode el segon Dakar que el primer, perquè el primer és per a tots. Però ningú ens ha posat una pistola per anar-hi. Estem contents de poder ser-hi i és un gran problema, però, normalment, saps què fem? Repetim i hi tornem.

33:27
Álvaro. Hola, Albert. Tu sempre dius que el suport de la teva família és fonamental. Volia saber què diries a les persones o les famílies que es troben en situacions similars a la teva.

33:38
Albert Llovera. Bé, és una bona pregunta. No ho sé, jo he sentit sempre un suport molt gran dins del meu entorn per una senzilla raó, jo intento valorar moltíssim que, quan vaig tenir l’accident, ho passaven pitjor els meus pares, els meus amics o els meus germans que jo mateix. Aleshores, quan va arribar el moment que la meva filla tenia 16, 18 anys, era el mateix moment d’edat que quan jo vaig tenir l’accident amb els meus pares. Aleshores, em vaig posar en el lloc dels meus pares, i allà ho vaig veure. Si ara li succeís a ella, ho passaria fatal, intentaria, amb el currículum que tinc, trobar-hi el suport. Jo et diria una mica més. No només és aquesta la pregunta, sinó que la pregunta és també per a la gent que tenim l’accident o que ens ha passat aquesta malaltia o una cosa així de posar-nos també en la pell del nostre entorn. Et surt molts dies un “push” de: “No vull estar… No estic bé i t’ho transmeto a tu, qui ho passa malament ets tu”. Aleshores, encara es multiplica a pitjor. T’ho diria a la inversa. Quan ens passa això, nosaltres hem de valorar moltíssim tot el nostre entorn, i tot aquest entorn l’hem de tractar millor. Per què? Perquè és l’entorn qui ho passa tan malament com nosaltres, o jo us diria que fins i tot pitjor.

35:24

Aleshores, no només ha de ser què li diria a la família, sinó que, al propi afectat, també l’ha de valorar. Aleshores, és una mica el pack de tots per poder arrencar i seguir endavant. No serveix un sol. Un sol guanya una cursa i tot l’equip guanya un campionat. Aleshores, un només pot seguir endavant. Però, amb la lluita de tots, guanyes el retorn a ser-ne un mes i a la felicitat de poder ser-hi. Una mica això.

36:01
José Carlos. Hola, Albert, soc en José Carlos. Com a esportista nat que ets, quins valors de l’esport destacaries? I també, com t’ha ajudat a tu?

36:09
Albert Llovera. Molt bona pregunta, perquè m’encanta que m’ho diguis, perquè gran suport… A part de tot el meu entorn, jo he trobat molt de suport en l’esport. Per què? Perquè, quan tens manca de mobilitat, si tu fas forta tota la part que et funciona… Perquè, normalment, quan la gent em veu, diu: “Quina llàstima que no camini”. I dius: “No, no, no”. No és que no caminis, sinó que és tot el pack, que no camines, que no sents, que tens discapacitats internes perquè el nostre cos no funciona igual. Gairebé et diria que és pitjor que no caminar. Què et fa l’esport? L’esport et fa valorar, en primer lloc, a tots, quan no fem gaire cosa i anem un dia a la piscina, què ens passa? Surts de la piscina eufòric. “Ep, que bé que estic, demà hi torno”. No hi tornes, però… “Demà hi tornaré”, etcètera. Però t’adones, dins el teu cervell, que t’has trobat moltíssim millor, de ment més clara, anem a córrer, anem a la piscina, anem al gimnàs, etcètera, caminem, qualsevol cosa que ens doni aquesta llibertat, et trobes molt millor. A nosaltres, a més, què fa? Igual que a vosaltres. Aquest múscul s’autorreforça. I què et fa? Que estàs més fort? Doncs, quan jo em fico al llit, que he de posar les cames i saltar o entrar dins del cotxe o la simple rampa per poder pujar aquí sense ajuda, et sents molt més fort. Aleshores, mentalment ja ets més fort. I he tingut sempre el suport de l’esport, i sempre ho explico, ment sana, “corpore” sa. Aleshores, aquest “pushing” que tu dones al cos de sentir-te bé, per què no fer-lo, no cada dia, però dos o tres cops a la setmana, i quan anem a treballar o anem a comprar o anem on sigui, anar caminant i tornar. Tot suma, totes aquestes petites coses, totes aquestes petites coses, si les vas sumant, ens trobarem millor, aleshores, tindrem la ment molt més oberta, i aquest problema que tenim diàriament, perquè jo sempre estic rient i tot, però jo també tinc els meus problemes i tinc les meves dificultats en diferents coses de la vida, doncs tinc suport en aquell moment. Estic més fort i, si estàs més fort, lluitarem molt millor.

Actitud y perseverancia: dos claves para ir siempre adelante. Albert Llovera, piloto de carreras
39:01
Silvia. Molts cops t’he sentit a dir que ets una persona amb sort. Creus que la sort es busca o es troba?

39:08
Albert Llovera. Ambdues coses, ambdues coses. Jo crec que l’has de buscar també. Per què? Doncs per aquest valor, per aquesta empenta que donem al nostre dia, aquesta actitud d’anar a buscar les coses. Tot això fa que tinguem més sort. Per què? Perquè l’estem buscant. Hi ha una altra sort que també ens arriba. La primera sort que hem tingut nosaltres és poder ser aquí, en aquesta vida. Doncs aquesta és la primera sort, la sort de tenir la família, la sort de tenir un entorn, la sort de poder tenir la feina, la sort de poder tenir la feina que, a més, t’agrada fer, que jo sempre ho dic, soc un privilegiat, per què? Perquè tot el que faig m’agrada. També és un inconvenient, perquè, a vegades, en lloc de fer set o vuit hores, potser en fas 10 o 12 molts dies, però ets un privilegiat, fas el que més t’agrada, i això és tenir sort. Jo crec que la barreja de tot sempre l’agraeixo i miro la part positiva i dic que tenim sort, però també la treballem, Silvia.

40:31
Carme. Hola, Albert, em dic Carme, soc mare de dues filles i et volia preguntar a tu, com a pare, quins valors i quin ensenyament més importat has inculcat a la teva filla.

40:43
Albert Llovera. Bé, inculcar-li… He intentat que ho veiés per ella mateixa una mica, que les oportunitats a la vida cal valorar-les, cal lluitar-les. Tenir diferents opcions, però que no hi ha res fàcil, sinó que, de renda, no es pot viure, sinó que cal treballar, cal fer-li les coses i cal entendre. Però jo et diria, perquè és una pregunta que me la fan diversos cops, inclús et diria de fer-la al revés: “Què ens ensenyen els nostres fills a nosaltres, que després es multiplica?”. I, en el meu cas, m’ha ensenyat moltíssimes coses. És més, ahir vaig tenir la gran sort de poder viatjar, viatgem molt i ens entenem molt, però ella m’ensenya moltíssimes coses. Ella, el que sí que em dona, per exemple, és moltíssima seguretat en coses, en coses que jo, potser, no les valoro, o potser no ho he fet bé, i sí, ja ho he fet, però, a més, m’ho rectifica i després ho continuo fent de la manera que ella m’ho ha explicat. Jo crec que ha de ser… A nosaltres, als nostres fills, els donem tot el millor, fins i tot, a vegades, massa.

42:07

Els nostres pares ja ens van donar el que ells no van poder tenir i, aleshores, la cosa se n’ha anat de les mans. Aleshores, jo crec que cal ensenyar-los sempre a polir-se i a ser bones persones, cal ser molt bona persona en aquesta vida. Aleshores, jo crec que, si tu li transmets ja aquests valors, jo crec que després hi ha un intercanvi boníssim. Els teus fills t’ensenyaran moltes coses també, perquè ells estaran més al dia de moltes coses, perquè tot té una evolució, fins i tot les professions d’avui dia. Els mecànics, segurament, ja no seran mecànics de mecànica, sinó que seran electricomecànics. Aleshores, tota aquesta evolució cal valorar-la. Tu, ja, li donem tot el millor, segur, però ells també. Jo, en el meu cas, ho rebo. Aleshores, crec que és mutu, una mica. Segur que ho has fet genial, Carme. És a dir, que no, no, no crec que sigui el problema. Jo crec que, a vegades, sempre ens fem aquesta pregunta, i la pregunta, a vegades, és retrospectiva de: “I ells què ens donen?”. Doncs, indirectament, també ens donen, és clar que tenen la seva edat ics, que potser són difícils o no són difícils, però pensa una mica en el que ens donen i ho hem de valorar i, a vegades, no ho valorem nosaltres i cal fer-ho. L’intercanvi ha de ser mutu.

43:49
Almudena. Hola, Albert. Com a ambaixador d’Unicef que ets, quin missatge llançaries sobre la infància?

43:56
Albert Llovera. Doncs, mira, et diria que dues coses. No només la infància, sinó la part de les dones. He tingut la gran sort de poder ser a diferents llocs amb Unicef. He après a valorar moltíssimes coses. Jo vaig tenir la gran sort, en l’últim viatge que vaig fer, que el vaig fer amb la meva filla Cristina i la gent d’Unicef, va ser anar a Jordània a veure els refugiats sirians. Per què? Per què hi vam anar? Perquè era un campament de 72.000 persones. A Andorra som 72.000 persones, però allà eren 72.000 persones vivint en contenidors, contenidors de transport. A cada contenidor vivia una família d’unes set persones. I hi vam ser per a la inauguració de les canonades dels lavabos, etcètera. No tenien ni això. Amb 28 litres d’aigua al dia, han de viure tots. Però tornem als nens. Hi vam anar perquè, amb Sunrise Medical, jo vaig portar unes 30 o 40 cadires especials per a nens amb discapacitats intel·lectuals i algunes per doble amputació de les mines. Només per a nens. I, per acabar aquesta contestació, et diré que, quan vas en cadira de rodes, a molts països no et deixen ni anar a l’escola perquè tu ja ets una persona no apta en aquesta vida.

45:46

És molt penós, i no hi som gaire lluny. A Mauritània, per exemple, no et deixen anar a l’escola, ja no et dic per accedir-hi, perquè jo vaig estar a diferents escoles. Per accedir a una escola ja em resultaria molt, molt complicat. Però, ja, pel simple fet d’estar en una cadira de rodes, tu ja no ets apte per a res, i et deixen tancat. Aleshores, jo crec que tot aquest sistema educatiu l’hauríem de canviar, i només es pot canviar des d’aquí. És molt penós el que passa a Mauritània, que no podem accedir als llocs. Hi vaig anar per parlar amb el president de la comunitat més important, com el cap de la Generalitat, i em va parlar fatal. Jo, quan vaig entrar al seu despatx, el primer que em va dir va ser: “Tu què fas aquí?”. Van dir: “No, ell és l’ambaixador d’Unicef per a la reunió”. “Aquest és l’ambaixador?”. Així em parlava. Aquesta mateixa persona pot sortir del despatx, ensopegar, trencar-se la columna, tenir una lesió medul·lar i quedar-se en una cadira. Però, per a ell, això no existeix. Aleshores, cal canviar moltes coses, tant des d’aquí com des d’allà, per això.

47:04
Marta. Hola, Albert. És clar que tu ets un exemple de superació i ens has dit que és molt important l’actitud. Si vols llançar un últim missatge sobre la discapacitat…

47:15
Albert Llovera. Bé, doncs sí, el volia llançar per una senzilla raó. Tenim… Com un quadre, és a dir, aquesta persona té una discapacitat. Ara, avui dia. En uns anys, hi haurà moltíssima gent amb discapacitat, perquè hi haurà altres discapacitats que potser no es veuen, perquè ara dieu discapacitat perquè ens veiem en una cadira o en unes crosses, o amb una pròtesi, etcètera. Però existiran un munt de discapacitats, intel·lectuals, a nivell cerebral, etcètera. Jo us dic una cosa, hi ha moltíssimes empreses que, per llei, tenen gent amb una discapacitat treballant. Només us vull fer una pregunta. No a vosaltres, sinó als caps, als caps o als encarregats, a qui li toqui, que el tingui al costat, al seu company de treball: canviaries aquesta persona que té una discapacitat per una altra persona que no la tingui? I el 98% de la gent, i et dic el 98% de la gent, et dirà: “No el canviaria per res”. Per què? Perquè a nosaltres, quan ens donen l’oportunitat de poder ser vàlids, no minusvàlids, com es diu, que és molt lletja aquesta paraula, quan et sents vàlid, dones el 300%, no dones el 100%, dones el 300%, perquè és una oportunitat de sentir-te vàlid. I això és el que ens hauríem d’endur avui a casa. Per què som o ens diuen “minusvàlids”, quan fem coses que ni els vàlids arriben a fer?

Actitud y perseverancia: dos claves para ir siempre adelante. Albert Llovera, piloto de carreras
49:14

Aquest és una mica el missatge que m’agradaria, Marta, transmetre-us i tenir-lo a prop. Per què ens anomeneu així? Sí, ens anomenem així, amb mobilitat reduïda o que tenim algun problema. No. Es diuen alguns noms, ni m’agraden més ni m’agraden menys. Alguns són horribles. Però penseu en això. Quan estem prop de vosaltres, aquestes persones, nosaltres treballem tres cops més. Per què? Perquè valorem el que tenim en el moment en què som allà. Volia dir una cosa, em volia acomiadar perquè ha estat un plaer aprendre junts i poder entendre i valorar moltíssimes coses que cadascun dels ponents que van venint aquí ens aporten i ens enriqueixen per dins, com a persones, sobretot. I això és el que ens hem d’emportar. Aquesta part de nosaltres que cada dia ens sentim millors, amb talents diferents, i que cadascun de nosaltres ho ha d’esprémer a cada moment. Actitud i perseverança. Moltes gràcies.